A finals del passat mes de gener se sabé per primer cop que la Comissió treballava en una reforma dràstica de la seva política econòmica. Un dels tres pilars d’actuació del nou equip d’Ursula von der Leyen, l’anomenat “Brúixola de Competitivitat”, assenyalava com prioritat desregular massivament el Pacte Verd Europeu (Green Deal).
Dos mesos més tard la mateixa Comissió ha desvelat un massiu pla d’inversió en defensa de 800.000 milions d’euros. Com ja explicàrem, la Unió Europea facilitarà préstecs per a la defensa per valor de 150.000 milions d’euros, mentre que els 650.000 restants anirien a càrrec dels mateixos estats, amb l’estímul que la despesa realitzada en aquest capítol no computaria en el dèficit oficial.
El problema essencial d’aquest enfocament és que pels mercats internacionals on es col·loca el deute públic, el dèficit extra causat per la defensa seguirà sent ben real, augmentant encara més els costos de l’endeutament.
Dit d’altra manera, la martingala, molt similar a la que el candidat a canceller d’Alemanya Friedrich Merz ha fet empassat al Bundestag sortin per endeutar-se fins a nivells inaudits, acabarà tenint uns costos difícilment assumibles si els estats s’hi aboquen (cosa que, per altra banda, encara està per veure, especialment en països com l’Espanya de Pedro Sánchez).
Tanmateix, hi ha una alternativa que permetria combinar la desitjada inversió en defensa europea sense incrementar el dèficit públic i fins i tot fomentar la competitivitat general de l’economia europea.
Es tracta de reduir dràsticament la volada del Green Deal i orientar tota la despesa climàtica restant envers la innovació.
Segons el politòleg danès Bjorn Lomborg, conegut pel seu activisme climàtic alternatiu, la Unió Europea gasta entre una cinquena i una tercera part del seu pressupost total en política climàtica. Tan sols l’any passat, la UE dedicà 367.000 milions d’euros en compres de productes com panells solars, turbines elèctriques, vehicles elèctrics i carregadors. Per a més inri, és sabut que la immensa majoria d’aquests béns provenen de la Xina.
Lomborg prossegueix apuntant que la UE ja ha fet la seva part de la feina per a reduir els efectes del canvi climàtic, i que prosseguir per una via de transició energètica profundament subsidiada tindrà un impacte negligible en l’increment de la temperatura global.
De fet, emprant el model climàtic de les Nacions Unides, si les emissions totals de la Unió esdevinguessin zero, tot l’efecte obtingut seria d’uns imperceptibles 0,017 graus Celsius al 2050.
A més, com hem dit i repetit, l’actual política europea de despesa climàtica massiva no està justificada pel seu impacte positiu (almenys pel que respecta a l’escalfament mundial) sinó que està restant competitivitat a les economies europees i castigant especialment a les classes mitjanes i treballadores.
Segons Lomborg, Europa té una oportunitat per a resoldre dos problemes d’un sol cop: d’una banda, retallant dràsticament la despesa de l’anomenada transició verda i dedicant el restant a un veritable esforç d’innovació; i de l’altra, invertint els diners restants en millorar la defensa i l’autonomia estratègica del Vell Continent.
Es tracta de reduir dràsticament la volada del Green Deal i orientar tota la despesa climàtica restant envers la innovació Share on X
