L’acord anunciat el 8 de gener entre Oriol Junqueras i Pedro Sánchez sobre el nou sistema de finançament ha estat presentat, amb més o menys entusiasme segons l’orador, com un “finançament singular” per a Catalunya. És una expressió atractiva, políticament útil i mediàticament rendible. Però és, sobretot, conceptualment incorrecta.
No som davant d’un finançament singular per a Catalunya. Som davant d’una reformulació del sistema general que incorpora —això sí— criteris que beneficien Catalunya, però que no la situen fora del règim comú, ni tan sols en una posició estructuralment diferenciada.
Aquesta distinció no és semàntica. És política, fiscal i estructural.
Catalunya no surt del sistema general
El primer element que cal deixar clar és aquest:
Catalunya continua plenament dins el sistema de finançament autonòmic de règim comú, com Aragó o Múrcia.
No hi ha:
- concert econòmic,
- quota,
- recaptació íntegra dels impostos,
- ni sobirania fiscal.
Catalunya no esdevé un subjecte fiscal diferenciat, com ho són el País Basc i Navarra. L’Estat continua recaptant els grans impostos, continua redistribuint-los i continua decidint les regles del joc.
L’arquitectura del poder fiscal no canvia.
El que canvia és el resultat final: més diners. I això no és menor. Però tampoc és el mateix.
No és finançament singular, és finançament de singularitats
El nucli real de l’acord és un altre, i aquí rau la seva naturalesa exacta:
el sistema passa a finançar millor determinades singularitats funcionals.
És a dir, no es reconeix un subjecte polític singular (Catalunya), sinó que es reconeixen funcions, costos i competències singulars, que no és el mateix, entre les quals:
- policia autonòmica,
- sistema penitenciari,
- volum i densitat demogràfica,
- determinats costos estructurals dels serveis públics.
Aquestes singularitats no són exclusives de Catalunya. Altres comunitats també en tenen, o poden tenir-les en el futur. I això és clau: el criteri és generalitzable, objectivable i reproduïble.
Això té dues conseqüències immediates:
- No es pot parlar de privilegi català, excepte en un punt, els diners concrets que ara s’anuncien. Si les informacions són exactes, els 4.700 milions més significaria un 23% dels 20.000 milions addicionals que l’Estat afegirà. És una magnitud difícil de justificar, ni per població, ni per PIB que és superior i no arriba al 19%. Veurem com acaba
- Tampoc no es pot parlar de reconeixement polític diferencial.
El sistema millora per a Catalunya perquè corregeix desequilibris mesurables, no perquè la consideri un cas políticament excepcional.
La bilateralitat no és la que alguns imaginen
Un altre concepte utilitzat amb lleugeresa és el de bilateralitat. S’ha volgut veure en aquest acord una relació bilateral Estat–Generalitat de nova naturalesa. No és cert.
La bilateralitat anunciada és:
- tècnica,
- procedimental,
- i habitual en aquest tipus de processos.
Totes les comunitats autònomes negocien bilateralment amb l’Estat dins del marc multilateral del Consell de Política Fiscal i Financera. No és una novetat ni una concessió excepcional.
El que no existeix és una bilateralitat política o fiscal fora del sistema, com sí passa amb els règims forals. Catalunya no negocia una quota, ni pacta una contribució global, ni defineix el seu encaix fiscal amb l’Estat de tu a tu.
La bilateralitat, aquí, no altera la jerarquia del sistema.
L’ordinalitat: l’avenç real, però amb límits clars
El principi d’ordinalitat és, sens dubte, l’element més rellevant de l’acord. Per primera vegada, el sistema assumeix que una comunitat que aporta més no en pot acabar rebent menys en termes relatius.
Els textos i filtracions sobre “finançament singular” apunten a fórmules d’“anivellació millorada” o “població ajustada reforçada” per corregir el biaix actual contra el litoral mediterrani, però amb límits per no afectar en excés la solidaritat interterritorial i per evitar un efecte cascada sobre la resta de comunitats.
Sense conèixer la lletra petita, el risc és una ordinalitat condicionada per sostres i sòls de recursos, que garanteixi un salt relatiu de Catalunya, però no una regla robusta i automàtica, quedant dependents de revisions polítiques i de la correlació de forces al Congrés.
L’ordinalitat millora el resultat redistributiu, però no transfereix poder fiscal.
Catalunya no decideix:
- quins impostos recapta,
- com els gestiona,
- ni quin percentatge aporta a la solidaritat.
Millora la posició final, però no canvia qui decideix.
L’Estat manté la clau de la caixa
Malgrat els 4.700 milions addicionals —una xifra molt rellevant—, la dependència estructural de Catalunya respecte a l’Estat es manté intacta.
El Ministeri d’Hisenda:
- continua definint el marc,
- continua recaptant,
- continua redistribuint,
- i pot modificar criteris en el futur.
Això vol dir que l’acord:
- no està blindat constitucionalment,
- no és irreversible,
- i depèn de majories polítiques canviants.
És un acord fort en xifres, però feble en estructura.
La diferència amb el règim basc i navarrès és absoluta
Comparar aquest acord amb el règim basc o navarrès no és només exagerat: és erroni.
Els territoris forals:
- surten del règim general,
- recapten tots els impostos,
- pacten una quota,
- i exerceixen sobirania fiscal efectiva.
Catalunya:
- resta dins el sistema,
- rep transferències,
- no pacta cap quota,
- no controla els ingressos estructurals.
No és una diferència de grau. És una diferència de naturalesa.
Un acord de governabilitat, no de transformació
Aquest acord és, fonamentalment:
- un acord de governabilitat,
- un ajust redistributiu important,
- una millora quantitativa significativa.
Serveix per:
- reforçar el pressupost de la Generalitat,
- sostenir una legislatura catalana fràgil,
- garantir estabilitat a la Moncloa.
No serveix per:
- redefinir el model territorial,
- reconèixer Catalunya com a subjecte fiscal,
- ni superar el marc autonòmic vigent.
Conclusió
Anomenar aquest acord “finançament singular” és confondre —o voler confondre— el debat. El que s’ha pactat és finançar millor les singularitats dins del sistema comú, no crear un sistema nou per a Catalunya.
És un avenç real en recursos i ordinalitat. Però no és un canvi de model, ni un salt qualitatiu en sobirania fiscal.
Des del punt de vista d’eficiència i necessitat, una millora significativa dels recursos catalans i una aproximació a l’ordinalitat responen a dèficits àmpliament diagnosticats, especialment pel que fa al finançament de serveis públics i infraestructures a Catalunya i al conjunt de l’arc mediterrani.
Des del punt de vista de poder fiscal i autogovern, l’operació consolida la lògica del “tracte preferent” dins del règim general i no la d’un canvi de categoria, amb el perill que el relat de “finançament singular” encobreixi el fet que Catalunya continua sense instruments plens de capacitat recaptatòria i que, de nou, el gruix del canvi depèn d’acords polítics puntuals més que d’una arquitectura estable.
Més diners, sí.
Millor posició relativa, també.
Però la clau de la caixa continua sent on sempre ha estat.
I això, en política fiscal, no és un detall.
L’ordinalitat és un avenç real, però limitat. Corregeix el resultat, no el control. Catalunya rep més, però no decideix. #Ordinalitat #FinançamentSingular Share on X
Loading ...
