Comencem pel final: hi ha un indicador immediat i clar de per on pot anar la sentència. Si els acusats són posat immediatament en llibertat el més possible és que les penes siguin lleus, si pel contrari continuen en presó provisional es pot considerar que els resultats seran alguns anys de presó, que segons quina fos la xifra no tindrien perquè ser gaires, donat el temps que porten empresonats, les reduccions i la possibilitat de passar al tercer grau amb diligència. Però, en tot cas, aquesta disjuntiva sembla clara perquè és la casuística habitual en els procediments judicials.
Què ha quedat clar?
- Un judici formalment impecable. Llum, taquígrafs i televisió. És difícil el seu qüestionament des d’instàncies europees.
- Una presidència conduïda amb bon pols, malgrat les pugnes lògiques amb algunes defenses duta a terme amb una notable neutralitat, mostrada a l’hora d’encarar tan les qüestions plantejades pels fiscals com pels defensors.
- L’escàs encert dels fiscals, manifestat el llarg del judici i subratllat en les conclusions finals. O no han fet bé la seva feina o no tenien bases materials suficients per donar suport al que han argumentat.
- Defenses molt irregulars que en tot cas han augmentat la cotització com advocat de Melero, el que millor ha servit als interessos del seu defensat, Joaquim Forn. El seu al·legat final, al fil de les seves intervencions ha sigut jurídicament impecable segons la majoria de professionals del dret i demolidor en un doble sentit. Ha mostrat que el govern de la Generalitat, els acusats, van renunciar voluntàriament a utilitzar tots els mecanismes que disposaven per tirar endavant la independència. Ho van limitar tot a unes declaracions i no van fer res per dur-les a terme. Això políticament no deixa ben parats els seus autors, però com a argument jurídic pot tenir un pes notable, més quan, segon impacte demolidor, va posar de relleu que l’estat en cap moment va creure que allò tingués el més mínim perill perquè no va adoptar cap tipus de mesura que impliqués protegir l’exercici de les seves funcions i autoritat. No es va protegir especialment l’aeroport, ni les fronteres, ni les estacions de ferrocarrils, no es va cursar cap alerta, per no parlar de declaracions de major nivell. De fet -i això ho afegim nosaltres- s’han adoptat més mesures en determinants moments que s’ha elevat l’alerta per terrorisme que quan Puigdemont afirmava la independència, simplement perquè no se’n va adoptar cap. Ni uns ho volien fer ni els altres creien que ho anessin a fer. Aquest seria el rerefons de la interpretació jurídica de Melero. Al costat d’aquesta eficàcia hi van haver altres plantejaments, en els que per exemple va excel·lir la defensa de Romeva i Junqueras a càrrec de Van den Eynde, que semblava més atent al resum que en faria TV3 que a tota altra consideració jurídica.
- El delicte de rebel·lió està lluny d’haver-se demostrat i com s’ha apuntat abans les mesures del propi estat ho confirmen. Ni tan sols temptativa. El de sedició no ha estat reclamat per la fiscalia, sí per l’advocacia de l’estat i queda l’argument de la defensa que assumeix el delicte de desobediència, que tindrà una escassa repercussió penal.
És evident que la sentència tindrà interpretacions polítiques de totes bandes. També ho és que els jutges s’esforçaran per assolir la unanimitat per dificultar recursos posteriors. En el fons de tot, batega una qüestió mal resolta, el Codi Penal espanyol no contempla bé la figura que va implantar el govern català de trencar nominalment amb la legalitat des de les institucions, sense aplicar-ne les conseqüències més enllà de les quatre parets del Parlament, on sí que van violentar la norma, tant espanyola com catalana especialment en la sessió dels 6 de setembre del 2017.
