Fiducia Supplicans: la confusió està sembrada

Pau VI no va buscar complaure el món, sinó que va voler il·luminar els seus contemporanis amb la llum de la fe i de la doctrina. Un mes després de l’esclat del maig del 68, una fita històrica en la revolució sexual, el papa Montini va publicar la Humanae Vitae. L’encíclica que, desenvolupant les bases conciliars de Gaudium et Spes núms. 49 i 50, afirma les característiques pròpies de l’amor matrimonial entre home i dona i l’íntima vinculació dels seus dos aspectes essencials: la unió en l’amor i l’obertura a la vida.

Va ser una encíclica profètica que anunciava les greus conseqüències que es derivarien de desvincular amor de parella, matrimoni i procreació. Des d’aleshores la cultura occidental, dominada en aquest terreny pels hereus del freudomarxime i pel neocapitalisme sense moral, s’ha anat orientant cada vegada més cap a una sexualitat merament hedonista, i amb una identitat sexual que ja no es fonamenta en la naturalesa corporal de la persona sinó en un quimèric dret de l’individu a autodeterminar-se sobre el seu propi cos.

Francesc, amb la voluntat d’acompanyar, discernir i integrar les situacions complexes o irregulars, proposava a l’exhortació apostòlica Amoris Laetitia el discerniment i la gradualitat pastorals, i la reflexió de l’Església sobre les circumstàncies atenuants pel que fa a la imputabilitat i la responsabilitat de les accions. En particular dels divorciats tornats a casar, respecte als quals afirma que: “es poden trobar en situacions molt diferents, que no han de ser catalogades o tancades en afirmacions massa rígides…”

Però Amoris Laetitia no tracta de les relacions homosexuals. Només ho fa per deixar clar que «no hi ha cap fonament per assimilar o establir analogies, ni tan sols remotes, entre les unions homosexuals i el designi de Déu sobre el matrimoni i la família» (AL, 251). Francesc havia afirmat: “Si una persona és gai, busca a Déu, i té bona voluntat, qui sóc jo per jutjar-la?”. Però això està lluny de beneir les relacions homosexuals.

Per tant, quan a Amoris Laetitia Francesc proposa la gradualitat pastoral i una certa flexibilitat, ho fa per les parelles heterosexuals en situació irregular. La immensa majoria de catòlics podem estar d’acord, per exemple, en què una persona que s’ha vist abocada al divorci en contra de la seva voluntat o per haver patit una greu injustícia no sigui tractada per l’Església d’igual manera que aquella que ha provocat el trencament matrimonial. La Declaració Fiducia supplicans sobre el sentit pastoral de les benediccions vol deixar clar que el permís de beneir parelles homosexuals no suposa una modificació de la doctrina de l’Església sobre el matrimoni. Però sí que pot semblar que dona peu a un canvi en l’ensenyament de l’Església sobre la inadmissibilitat de l’activitat sexual entre persones del mateix sexe. Beneir (etimològicament benedicere, “dir bé”), en el nostre vocabulari comú significa donar el consentiment o aprovació, i en un sentit religiós significa invocar o demanar la protecció divina a favor d’una persona o cosa. Segons l’arquebisbe emèrit de Filadèlfia, monsenyor Charles Joseph Chaput, “Les benediccions han d’animar, però també, quan calgui, desafiar. Les persones del mateix sexe i d’altres unions sexuals no matrimonials necessiten un acompanyament desafiador per part de l’Església. Papes, bisbes, sacerdots i diaques estan cridats per la seva vocació a ser profetes a més de pastors. El Papa Francesc sovint sembla separar aquests papers, mentre que Jesús mateix sempre va encarnar tots dos al seu ministeri. Les seves paraules a la dona sorpresa en adulteri no van ser simplement «Els teus pecats et són perdonats» sinó també «Ves-te’n i no pequis més».”

El Cardenal Müller, prefecte emèrit de la Congregació per a la doctrina de la fe, ha afirmat que no hi ha base bíblica ni magisterial, tampoc en la doctrina de Francesc, per a aquest tipus de benediccions.  Recorda que a l’Església mai s’ha prohibit beneir els pecadors. Però que aquí no es beneeixen només persones sinó que, “en beneir-se a la parella, es beneeix la relació pecaminosa en si mateixa”. Amb el benentès, caldria afegir, que aquesta parella mantingui relacions sexuals. Müller afegeix que impartir aquestes benediccions confon als quin la reben i als qui assisteixen a la mateixa.

Probablement hi ha moltes més parelles heterosexuals en situació irregular interessades en aquest tipus de benediccions que parelles homosexuals que desitgin rebre-les de l’Església. Però la influència cultural i mediàtica del moviment LGTBI fa que el centre de gravetat del debat se centri en les segones. I, d’acord amb l’exposat, en les relacions homosexuals no hi ha la gradualitat pastoral o flexibilitat que sí que hi pot haver en certs casos de divorciats tornats a casar.

Com que Francesc no ha establert una doctrina clara i completa sobre la teoria de gènere i les unions homosexuals, i com que la Declaració és essencialment ambigua, els que creuen en l’Església veuran en Fiduccia Suplicans uns límits a respectar en el cas de dur a terme aquestes benediccions pastorals. Mentre que els que volen “una nova església” veuran un “pas endavant” i l’oportunitat per a noves transgressions. La confusió està sembrada. És el preu d’aquesta forma d’acostar-se al “món”, en el sentit més catòlic de la paraula.

L’11 de gener el cardenal Ambongo, arquebisbe de Kinshasa i president del Simposi de les Conferències Episcopals d’Àfrica i Madagascar, resumia la posició d’aquestes sobre Fiducia supplicans. Afirma que la Declaració ha generat “una ona expansiva, ha sembrat la confusió i la inquietud a l’ànima de molts fidels laics i religiosos, i ha provocat fortes reaccions”.

La resposta de l’església africana, que ha estat consensuada amb el Papa Francesc i amb el Prefecte del Dicasteri per a la Doctrina de la Fe, es resumeix així:

«En general, les conferències episcopals prefereixen -sent cada bisbe lliure a la seva diòcesi- no impartir benediccions a parelles del mateix sexe. Aquesta decisió és deguda a la preocupació per la possible confusió i l’escàndol al si de la comunitat eclesial»

Els bisbes africans han manifestat la seva plena adhesió al Papa. No obstant això, consideren que “el llenguatge de Fiducia Supplicans segueix sent massa subtil perquè ho entengui la gent senzilla”. Juan Manuel de Prada, més cruament, ho defineix com “puro jesuitismo en la acepción más torva de la palabra; es decir, astucia y doblez, que sólo pretende hacer postureo ante el mundo”.

En conclusió, la plena fidelitat i honestedat amb el Papa de l’Església a l’Àfrica contrasta amb l’actitud dels bisbes alemanys, que acostumats a desafiar i a desobeir Francesc, ara li exigien que fes passar per l’adreçador als africans.

Article publicat en una versió més curta al Diari de Girona del dia 15 de gener de 2024.