Tot i que encara no ha estat nomenat canceller, el democratacristià alemany Friedrich Merz, vencedor en les recents eleccions federals, fa setmanes que es prepara per a fer el pas a governar la primera economia europea.
Després de desdir-se de les seves promeses de campanya en matèria d’immigració per tal d’atraure’s el suport del partit socialdemòcrata SPD, Merz s’ha recentment girat envers els Verds, l’altre partit supervivent del govern predecessor (els liberals, el tercer partit que conformava la coalició semàfor d’Olaf Scholz, han patit una desfeta tal que han estat exclosos del parlament).
El candidat democratacristià ha pactat amb els ecologistes un pla de despesa (llegeixi’s, d’endeutament) massiu que bolcarà centenars de milers de milions d’euros sobre l’economia alemanya, fent especial èmfasi en les infraestructures climàtiques i la defensa. Merz ha hagut d’abandonar pel camí una altra part del seu discurs electoral, com era no anteposar mesures climàtiques al creixement econòmic.
L’acord amb els Verds hauria de permetre aprovar una esmena per excloure la despesa de defensa del fre constitucional alemany al deute públic, que fins ara havia aconseguit mantenir-se entorn del 60% del Producte Interior Brut, obrint un fons especial de 500.000 milions d’euros fora de control pressupostari ordinari.
En concret, Merz ha pactat excloure tota la despesa que sobrepassi l’1% del PIB en defensa dels comptes ordinaris. També quedarà exclosa l’ajuda a països que pateixin “agressions contràries al dret internacional”, una demanda explícita dels ecologistes.
Un mecanisme tan enginyós per endeutar-se sense control no té res a envejar d’altres idees recents en matèria de despesa pública, com les de Pedro Sánchez a Espanya, qui ha demanat que la lluita contra el canvi climàtic entri també dins del còmput de defensa.
Després de guanyar-se el suport de l’SPD, Merz depenia dels ecologistes, ja que li cal una majoria de dues terceres parts de la cambra baixa per aprovar l’esmena.
Val la pena afegir que l’esmena es votarà en una martingala legislativa de molta poca talla democràtica, com és esmenar la constitució a correcuita abans que s’estreni la nova legislatura, en la qual els partits partidaris de la mesura ja no reuniran les dues terceres parts dels escons necessaris.
Amb tots aquests moviments, Merz dirigeix el que queda de la locomotora alemanya cap a la mateixa via per la qual ja han passat els altres grans països europeus, des de França fins a Itàlia: la de l’increment dràstic de l’endeutament públic sense obtenir resultats econòmics durables.
La raó és que si alguna cosa han demostrat els alemanys aquests darrers anys és que no són ni més intel·ligents, ni més seriosos, ni més demòcrates que països com Grècia o Espanya. Així doncs, per què hauria de funcionar a Alemanya el mateix programa que ha fracassat arreu?
Europa viu la fi de l’excepcionalitat alemanya.
