La proposta de Núñez Feijóo a Sánchez feta en la reunió d’ahir al Congrés dels Diputats és des del punt de vista de la governança de l’estat prou raonable. L’afirmació que el govern futur no ha d’estar condicionat per un 6% dels vots, referint-se a l’agregat electoral format per PNB, HB, ERC i JxC, té la seva lògica.
Hi ha persones nostrades del nostre país que en altres termes reclamaven una solució d’aquest tipus, però per la via que el PP s’abstingués en la votació de Sánchez. El problema d’aquesta segona opció és que trencava amb la pràctica fins ara mantinguda que a Espanya governava la llista més votada, si bé en aquest cas amb moltes limitacions perquè la proposta de Núñez Feijóo era fer un govern d’una durada limitada a 2 anys per convocar tot seguit eleccions, limitar a 15 els ministeris en lloc dels 22 actuals i, molt important, que tots ells fossin personalitats independents del PP. És clar que l’únic que no gaudiria d’aquesta condició seria el president.
I aquí hi ha el problema quan la política s’entén només com una pugna de poders entre faccions, dites partits polítics. Si aquesta proposta prosperés i aquests 2 anys anessin mitjanament bé, cosa per cert difícil, veient el que ens ve a sobre, Núñez Feijóo aniria a les eleccions amb l’aurèola d’un president regit i Sánchez no. Mentre que ara la situació és exactament a la inversa.
La proposta basava la governança sobretot en una sèrie de pactes d’estat relacionats amb la divisió clara de poders, i la independència dels organismes de control que incorporaria una reforma del Consell General del Poder Judicial que garantís la seva independència dels partits. Aquesta fita tampoc pot entusiasmar a Sánchez que ve demostrant un afany extraordinari perquè ell com a executiu controli aquestes instàncies, com es fa evident amb la modificació que es va fer al TC, nodrint-lo d’una majoria descaradament progovernamental que ha actuat obertament en aquest sentit amb determinacions escandaloses com les relacionades amb l’avortament i l’eutanàsia, amb sentències que ha arribat a actuar i raonar com a una instància legislativa més.
El control del TC exemplifica la línia de poder de Sánchez, que en el futur immeditat li pot ser molt útil en el cas de la revisió demanada pel PSOE dels vots nuls a Madrid o per certificar que l’amnistia que pugui preparar és constitucional. També en el paquet de mesures a consensuar hi havia el sanejament econòmic, el d’un pacte nacional per l’aigua, la viabilitat del sistema de benestar relacionat amb la sanitat, l’educació, la igualtat entre homes i dones, la viabilitat de les pensions, inclosa la seva revalorització anual, un acord territorial per transformar el Senat en una cambra de representació territorial, és un objectiu incomplert que es remunta a l’inici dels temps, i un nou model de finançament.
Igualment hi havia una referència a les famílies per afavorir la conciliació, però que era el punt on hi havia una major escassetat d’aportació per part de Núñez Feijóo, demostrant així que hi ha determinats temes que, formant part teòricament de l’agenda popular, no li ofereixen un gran entusiasme, perquè és clar, voler un pacte sobre la família sense abordar el que és el problema crònic de la manca d’ajudes és un brindis al sol. Fins que Espanya no s’equipari a la mitjana de la UE, considerant que aquesta ja no és extraordinàriament generosa perquè incorpora a tots els països de l’est, la família a Espanya continuarà maltractada, com ho està la pobresa infantil.
De tot això, la proposta familiar de Núñez Feijóo no en parla. L’oferiment del dirigent del PP va ser rebutjat de pla per Sánchez, cosa que ja se sabia. El que no sabem per boca de la portaveu, la ministra en funcions d’educació, Alegría, és quins aspectes concrets li semblen rebutjables perquè la seva roda de premsa va consistir en un conjunt d’arguments que fan menyspreable la política, perquè en lloc d’abordar la qüestió es va dedicar a destruir el personatge, a Núñez Feijóo.
Aquesta forma de fer política, en la qual el que es busca és la destrucció de la persona de l’altre, ve erosionant greument la nostra democràcia. Alegría no es va estar de res, fins i tot es va permetre un cop més recordar la fotografia de fa 30 anys amb el narco Marcial Dorado. Va assenyalar que li ha faltat persuasió, que ha passat de “voler derogar el sanchisme a pregar al sanchisme”, de voler “salvar la seva pell” i arguments per l’estil que donen una idea clara del moment en el qual està situada la política a Espanya.
Mentre persones que es consideren públicament sensates i de relleu dins la societat continuïn donant suport a aquestes formes de procedir en política, i només vegin les nafres en el PP, que hi són i abundants, però no la deriva tan perillosa a la que ens conduceix la pràctica de Sánchez, el sistema democràtic continuarà rodolant pel pendent fins a estavellar-se.
