La història política no només s’explica per constitucions, lleis o dissenys institucionals. Les institucions funcionen —o fracassen— en funció del capital moral que les precedeix. Els Estats Units i l’Europa de la postguerra constitueixen dos exemples paradigmàtics d’aquesta tesi: el seu èxit històric com a projectes polítics i econòmics no es pot entendre sense el substrat cristià que els va alimentar, fins i tot quan la seva expressió va ser secular.
Estats Units: llibertat sota una llei superior
Els Pares Fundadors dels Estats Units no van creure mai que la Constitució fos una màquina autònoma capaç de produir llibertat per si sola. Ben al contrari, assumien que només podia funcionar si era aplicada per un poble moralment format. L’afirmació de John Adams continua sent una de les formulacions més clares d’aquest principi:
“La nostra Constitució va ser creada només per a un poble moral i religiós. És totalment insuficient per al govern de qualsevol altre.”
Aquesta convicció es reflecteix en tres elements centrals de l’experiment americà.
- Una antropologia realista del poder.
El sistema de checks and balances neix d’una visió profundament agustiniana i calvinista de l’ésser humà: l’home és capaç de virtut, però està inclinat a l’error i a la corrupció. Per això la divisió del poder. No és una ingenuïtat il·lustrada, sinó una desconfiança moral heretada del cristianisme reformat. Com va escriure James Madison a The Federalist Papers, si els homes fossin àngels no caldria govern. - Drets prepolítics.
La Declaració d’Independència afirma que els drets són “atorgats pel Creador”. Això no és un adornament retòric: situa la dignitat humana fora de l’abast de l’Estat. Si l’Estat no concedeix els drets, tampoc no els pot revocar. Aquesta idea –radicalment cristiana– explica per què el constitucionalisme americà ha estat tan resistent davant de l’autoritarisme. - Ètica protestant i responsabilitat individual.
Max Weber va identificar primerencament la connexió entre protestantisme, disciplina moral, treball i acumulació de capital. Sense caure en determinismes, és innegable que la cultura cristiana protestant va generar una ètica de l’esforç, de l’estalvi i de la responsabilitat personal que va ser decisiva per convertir els Estats Units en la primera potència econòmica mundial durant els segles XIX i XX.
Europa: cohesió social i economia moral
Si els Estats Units van utilitzar el cristianisme per potenciar la llibertat individual, Europa el va emprar per fonamentar la cohesió comunitària. El projecte europeu de postguerra -especialment al Benelux, França, Alemanya i Itàlia- és inseparable del pensament democristià, sobretot d’expressió catòlica.
Les figures clau del procés d’integració europea, com Konrad Adenauer, Alcide De Gasperi i Robert Schuman, compartien una formació intel·lectual i espiritual profundament catòlica. Per ells, l’objectiu no era només reconstruir economies devastades, sinó evitar el retorn dels totalitarismes que havien nascut del nihilisme moral europeu.
L’economia social de mercat és el millor exemple d’aquesta síntesi. No es tracta ni de capitalisme desregulat ni de socialisme estatal, sinó d’una tercera via que combina:
- L’ordoliberalisme alemany, que exigeix un marc jurídic fort per garantir la competència.
- La Doctrina Social de l’Església, formulada des de Rerum Novarum (1891), que introdueix els principis de dignitat humana, justícia social i bé comú.
Els conceptes de solidaritat i subsidiarietat són explícitament cristians. La subsidiarietat afirma que les decisions s’han de prendre en el nivell més proper del ciutadà; la solidaritat imposa l’obligació moral de protegir els més vulnerables. L’estat del benestar europeu no és una creació tecnocràtica: és la institucionalització de la caritat cristiana convertida en dret social.
El dilema contemporani del substrat moral
Aquí emergeix la paradoxa formulada pel jurista alemany Ernst-Wolfgang Böckenförde: “L’Estat liberal i secular viu de pressupostos que ell mateix no pot garantir”.
Ni la Constitució americana ni l’estat del benestar europeu no es poden sostenir sense ciutadans honestos, responsables i solidaris. Això és el que hem oblidat.
Quan el substrat cristià s’erosiona:
- La democràcia nord-americana es fragmenta en faccions incapaces de compartir una veritat moral mínima.
- L’estat del benestar europeu es torna financerament insostenible perquè es dissocia de la responsabilitat personal, que té en els fills, no l’única però sí la més gran de les seves manifestacions i del deure cap al proïsme.
No és casual que la crisi institucional i fiscal coincideixi amb una profunda secularització cultural. Les lleis romanen, però la moral que les feia operatives desapareix.
Conclusió: el cristianisme com a sistema operatiu
L’èxit històric dels Estats Units i d’Europa no demostra que el cristianisme s’hagi d’imposar políticament, sinó quelcom més subtil i profund: les institucions només funcionen quan descansen sobre una cultura moral prèvia.
Els Estats Units va utilitzar el cristianisme per protegir la llibertat; Europa, per garantir la cohesió social. En tots dos casos, el cristianisme va actuar com un “sistema operatiu” silenciós que va permetre que el maquinari institucional funcionés. Un sistema que a més ha demostrat la seva capacitat per autoreparar-se mitjançant el “tensor cristià”, l’Església “semper reformanda” i els successius “renaixements” del protestantisme anglosaxó. Quan aquest sistema es desinstal·la, les institucions continuen existint, però comencen a fallar.
L'èxit històric dels Estats Units i d'Europa no demostra que el cristianisme s'hagi d'imposar políticament, sinó quelcom més subtil i profund: les institucions només funcionen quan descansen sobre una cultura moral prèvia. Share on X
