La natalitat a Catalunya ha estat empitjorant de manera continuada i només el factor migratori ha anat salvant, malament que bé, els mobles. Ara amb la Covid-19 s’ha aturat, i és previsible que durant una sèrie d’anys presenti xifres molt més reduïdes que en el passat, perquè ni la pandèmia ni la situació de l’atur faran fàcil la incorporació de població procedent d’altres països, sobretot Amèrica Llatina, el Magrib i la resta d’Àfrica.
L’indicador de fecunditat de Catalunya, que assenyala el nombre de fills per dona, ha estat descendint d’una manera molt accentuada en poc temps. Si el 2015 era d’1,39, el 2019 s’ha situat en només l’1,27 i és possible que les dades del 2020 facin perdre potser un decimal. Cal recordar que la xifra d’equilibri de població està en 2,1 fills per dona, o sigui que el resultat és espectacularment dolent. L’edat mitjana en que les dones tenen el primer fill és molt elevada i també ha anat pujant. Està en 31,20 anys. I això dificulta poder tornar a infantar per segona vegada i fa impossible pràcticament la tercera, excepte quan hi ha una gran vocació. Però no sembla que sigui el cas. D’acord amb les dades de Family Database de l’OCDE, la població espanyola no té uns grans desitjos de tenir fills i en aquest cas assenyala que la xifra desitjada se situa per sota d’1.
La taxa de natalitat a Europa és en general dolenta, però clarament millor que a Catalunya. França encapçala el rànquing amb 1,84 fills per dona, i ha millorat la situació que tenia el 1995 quan estava en 1,71. Fins i tot Itàlia, amb 1,29, presenta uns resultats millors que Catalunya i també ha augmentat en una dècima el nombre de fills de 1995, de la mateixa manera que ho ha fet Grècia, que ara està en 1,35 malgrat la crisi, mentre que Portugal s’ha mantingut en 1,41.
Malgrat aquest fet, els programes dels partits i els debats atorguen una nul·la atenció al problema. És una característica que crida l’atenció amb relació als partits independentistes perquè si això no canvia, Catalunya com a petit estat independent seria inviable a llarg termini.
El corol·lari de tot això és la manca de suport que té la família a Espanya, i que Catalunya no només no esmena, sinó que encara accentua en dedicar menys ajuts. De fet, per a la política catalana, les úniques famílies que sembla que mereixen una certa atenció són les monoparentals i les homosexuals, negligint així el que constitueix el gruix de la població que no participa de cap d’aquelles condicions.
Espanya se situa a la cua de les transferències, és a dir els ajuts directes que són el capítol decisiu. Només aporta el 0,51% del PIB, quan Portugal està en un 0,74%, Grècia el 0,93% i Itàlia amb un 1,29%, per assenyalar països que no excel·leixen ni en els seus pressupostos públics ni en les seves polítiques familiars. França per exemple hi dedica un 1,51% del seu PIB, que és molt, i Alemanya un 1,9% que encara és molt més.
En l’apartat de serveis, la posició espanyola millora, ja no està a la cua, sinó a la banda mitjana. Però torna a empitjorar en les característiques quan es consideren les rebaixes fiscals a la família, que només representen el 0,12% del PIB, pel 0,74% a França, i el 0,84% d’Alemanya. En total comptant els tres àmbits (transferències, serveis i rebaixes fiscals), l’1,35% del PIB. Pràcticament el mateix que Portugal i molt per sota del cas francès, que s’aproxima al 3%.
Els ajuts a la família són també un factor que no només ajuda a contemplar la natalitat amb altres ulls, sinó que a més millora la igualtat d’oportunitats en matèria educativa i no castiga les famílies amb més fills.
El per què la política catalana és de les poques europees que no contempla aquest capítol malgrat la seva importància i el pretès europeisme que caracteritza els catalans, no té una explicació objectiva clara i per tant potser caldria anar a cercar la clau interpretativa en la ideologia i el predomini aclaparador a Catalunya de la cultura progressista poc propensa a les polítiques familiars i d’ajuda als fills.
Loading ...
1 comentari. Leave new
Gràcies. Feu una tasca molt necessaria. Seguiu així