Vivim una situació excepcional, que ens exigeix viure d’una altra manera.
No és normal portar mascareta o guardar distància amb l’altre, i quan diem que no és normal, volem dir que no fem el que sempre hem fet, és a dir, no portar mascareta, no guardar distàncies, donar-nos la mà, fer-nos petons o abraçades.
Ara de cop i volta hem canviat les rutines, i ens hem adaptat acceptablement bé, a la nova situació. Més presència a casa, més gestió “on line”, menys presència col·lectiva, partits de futbol sense públic… coses que mesos enrere ens semblarien poc menys que impossibles.
La nova situació exigeix afinar al màxim la nostra sensibilitat amb els altres. Ara que probablement estarem més temps a casa, els conflictes de convivència poden augmentar si som persones poc tolerants, poc compassives, poc justes, poc generoses, poc dialogants. En definitiva, que no som prou bones persones. La vida domèstica és com un laboratori que ens posa a prova la nostra capacitat de conviure. La qüestió serà veure si som capaços de mirar l’altre i acceptar-lo tal com és. Si ho fem, la relació millora i guanya qualitat.
Però aquesta relació interpersonal, entre el tu i el jo, té com a elements bàsics, la paraula, el gest, la mirada. I al mig de tot això, s’ha interposat amb força un tercer element, les xarxes socials que ens obren unes possibilitats comunicatives, culturals i educatives inèdites en la història humana. Però el mal ús que podem fer d’elles, com dedicar-hi un temps excessiu, no desvirtuen l’immens potencial transformador que tenen. Les xarxes ens acosten els uns als altres, les distàncies desapareixen, aquelles relacions que s’havien afeblit per la llunyania, ara la xarxa les ha revifat, es comparteixen experiències, notícies familiars, fotografies. La diversitat és tant amplia que si no anem amb compte podem caure fàcilment en la frivolitat i l’astracanada.
Una parella relativament jove, em diu que dorm en habitacions separades perquè un d’ells ronca. El gest pot ser considerat un acte de generositat per no molestar el descans de l’altre, però dir-se les coses d’una habitació a l’altre per WhatsApp, amb la mentalitat de la “vella escola”, ens pot semblar una cosa innecessària i exagerada.
Segurament amb el temps no es veurà així, però els que vàrem arribar al món a la primera meitat del segle XX, ens emociona més dir a cau d’orella: “Bona nit, t’estimo, que descansis”.
La vida domèstica és com un laboratori que ens posa a prova la nostra capacitat de conviure. La qüestió serà veure si som capaços de mirar l'altre i acceptar-lo tal com és Share on X
Loading ...
