És sabut que la política internacional d’Europa la fan els estats i que la que es regeix des de Brussel·les és feble i molt centrada en temes de solidaritat, lluny per tant de “la gran política”.
També és ben sabut que el resultat d’aquesta manca d’unitat és un dels grans punts febles que impedeixen que la Unió Europea sigui un agent internacional de primer ordre, proporcional a la seva magnitud econòmica. Totes aquestes febleses donen lloc a importants contradiccions perquè el sumatori de decisions fragmentades i dependències diverses impedeix una visió racional que lligui bé la política exterior amb els interessos europeus. El resultat és un escenari que hauria d’encendre tots els llums vermells perquè correm el risc de convertir-nos en una prima làmina de pernil entre dues grans llesques de pa.
L’últim gest irresponsable de la política exterior europea ha estat el no convidar al president de Rússia als actes commemoratius del desembarcament a Normandia. Fa any que Rússia participa en aquest recordatori de la lluita contra el nazisme, i no és perquè sí, Rússia i l’antiga URSS va ser amb diferència el que més víctimes va aportar a la sagnia europea, incloses com és lògic les forces militars.
Però, tot i ser un mal gest, el que resulta nefast per als interessos d’Europa és que pràcticament de manera simultània Putin impulsa les relacions bilaterals amb la Xina en una dimensió que no té precedents. Occident està empenyent a Rússia cap a una estreta aliança amb la Xina. En 6 anys els dos dirigents, Putin i Jinping, s’han reunit 30 vegades, i ahir, coincidint amb la celebració de la invasió d’Europa pels aliats, en van afegir una de nova.
Els polítics europeus en lloc d’esforçar-se per atreure Rússia cap a una bona articulació amb la UE han actuat en sentit absolutament contrari. El bloc que poden configurar Rússia i la Xina seria el més gran del món en superfície i població, disposaria d’ingents reserves en energia, que és el gran capital rus, així com l’estratègic control de les comunicacions per mar de l’espai Àrtic, i serien la segona potència econòmica amb un poder militar extraordinari en quantitat, i qualitat.
Però és que per l’altra banda l’aliança atlàntica, la unió d’interessos i de projecte entre EEUU i Europa, està caient a trossos. Ara, sota el mandat de Trump, EEUU impulsa un Brexit dur i ofereix amb ham un tractat preferent al Regne Unit, creant així una veritable aliança anglosaxona que tindria un fort atractiu sobre part dels països nòrdics i una clara influència sobre els bàltics i Polònia.
Enmig d’aquestes dues polaritats, queda Europa. És el resultat de massa errors comesos durant massa temps.
