Europa sempre ha tingut debilitat per la llibertat. De Sòcrates a Kant, de la Reforma al liberalisme, ha fet de la consciència individual el seu temple. Però en el trànsit d’ideals a pràctiques, aquella llibertat s’ha convertit sovint en un desig d’independència absoluta.
Ens hem alliberat de Déu, de la comunitat, fins i tot de la família, com si cada lligam fos una cadena. I així, el Vell Continent que un dia ha predicat els drets humans viu avui obsessionat amb els drets individuals, mentre oblida que tota llibertat sense deure és només una forma elegant de solitud.
La modernitat europea va néixer amb una promesa: alliberar l’individu de tota autoritat que no fos la seva pròpia raó. Però la raó, sola, és un mal company de viatge.
Kant volia que cadascú fos legislador moral de si mateix; nosaltres hem convertit aquesta autonomia en un dret a la definició il·limitada. Som el que volem ser, fins que ens cansem de ser-ho. La paraula “identitat” ja no descriu un origen, sinó un estat d’ànim. En aquest univers líquid, el deure fa nosa. La moral es redueix a procediment, i la convivència a contracte.
Potser aquest és el triomf i, alhora, la tragèdia d’Europa: haver confós la llibertat amb la desvinculació. Les institucions continuen funcionant, però cada cop més com a mecanismes tècnics d’un cos sense ànima. I cada vegada més amb una anomia creixent que fa invàlid el seu funcionament. El dret substitueix la virtut; el consens, la fe; la gestió, la política. I quan un sistema viu només de normes, sense valors compartits, la seva eficàcia és inversament proporcional al seu sentit. Ens hem fet experts a regular-ho tot, menys el que ens manté units.
En aquest context, la democràcia esdevé fràgil. La seva força prové de la confiança i de la responsabilitat, dues paraules que avui sonen gairebé arcaiques. El ciutadà s’ha convertit en consumidor d’estat: exigeix serveis, però defuig compromisos. Ens movem entre la protesta i la indiferència, com si tot fos culpa d’algú altre. Tocqueville ho havia previst: la democràcia necessita virtuts que ella mateixa no pot garantir. I, tanmateix, Europa ha decidit viure com si les virtuts fossin un luxe prescindible.
El resultat és un buit amable, una mena de cansament moral que es disfressa de tolerància. Hem substituït la fe per la gestió i la tradició per l’opinió. Ens agrada creure que som pluralistes, però confonem pluralitat amb dispersió. La paraula “comunitat” ens fa por perquè ens recorda que no som autosuficients. I així, mentre defensem la llibertat individual amb un fervor gairebé religiós, oblidem que les societats només perduren quan existeix alguna cosa que val més que nosaltres mateixos.
També l’economia reflecteix aquesta fractura. Mentre el confucianisme sosté que el benefici ha de servir l’harmonia del conjunt, el capitalisme europeu —i el seu fill americà— viu del desig perpetu. El consum ha substituït la transcendència, i el mercat ha esdevingut el gran dispensador de felicitat. Però la felicitat de mercat té la mateixa durada que una actualització d’iOS. L’endemà cal una altra dosi. Darrere del progrés tecnològic s’amaga un malestar difús: la sensació que avancem molt, però cap on?
Potser per això la cultura europea actual sembla viure d’una nostàlgia muda. Parlem de valors, però ja no sabem quin n’és el fonament. Defensar “els nostres valors” és, sovint, una manera de dissimular que no en tenim cap de comú. La idea de bé s’ha convertit en matèria d’opinió, i la veritat en qüestió d’estil. MacIntyre ho va dir amb la precisió d’un cirurgià: la moral moderna és un llenguatge trencat, ple de fragments de paraules que han perdut el seu context. I Habermas, amb més optimisme, va proposar substituir la fe per la raó comunicativa. No se n’ha sortit. Però el consens, sense creença, s’esvaeix tan aviat com el silenci després d’un debat televisiu.
En comparació, la Xina pot semblar un organisme sòlid, un cos amb ordre. Però tampoc cal idealitzar-la. On ells tenen cohesió, nosaltres tenim consciència crítica. On ells tenen deure, nosaltres tenim llibertat. Potser l’error europeu no és haver trencat els vincles, sinó no haver sabut què fer després. En lloc de reconstruir-los des de la responsabilitat, hem preferit viure entre fragments. Som hereus d’una civilització que va ensenyar al món què vol dir pensar, però ara no sap gaire què vol dir creure.
Així i tot, Europa conserva una virtut que potser cap altra cultura no posseeix del tot: la capacitat d’autocrítica. Aquesta ironia suau, aquesta tendència a riure’s de si mateixa, és potser la seva última forma de saviesa. Ens queda el dubte, i el dubte és una forma de lucidesa. Potser la redempció europea no vindrà d’un nou dogma, sinó d’un nou tipus d’humilitat: la de reconèixer que la llibertat necessita un fonament, una tradició, unes fonts culturals, que si a la Xina ha estat el confucianisme a Europa és la cultura cristiana, com el cos necessita ossos. No per esclavitzar-la, sinó per fer-la habitable.
Algú podria dir que la història ens ha portat fins aquí per simple esgotament. Potser sí. Potser era inevitable que el Vell Continent, després de segles de lluites i revolucions, arribés a aquest punt. Però també és possible que, rere tanta crítica, hi resti la possibilitat d’un renaixement: una manera d’entendre la llibertat no com a ruptura, sinó com a reciprocitat, com compromís i deure.
El futur d’Europa dependrà, potser, d’aquest redescobriment. Si sabrà o no tornar a unir allò que ha separat: el dret i el deure, l’individu i la comunitat, el pensament i la vida. Ningú no en sap la resposta. Però potser, en el silenci de tanta paraula, encara queda un fil de veu disposat a preguntar-se què vol dir, avui, ser lliure junts.
Europa ha convertit la llibertat en una forma elegant de solitud. #Europa #Llibertat #CrisiMoral Share on X
Loading ...
