Els líders de França Emmanuel Macron, d’Alemanya Friedrich Merz, del Regne Unit Keir Starmer i de Polònia Donald Tusk visitaren Kíev el cap de setmana posterior a les celebracions de la fi de la Segona Guerra Mundial a Europa.
La proposta que portaren al president ucraïnès Volodímir Zelenski fou exactament la mateixa que Trump havia exigit de Vladímir Putin dos dies abans: un alto el foc complet i sense condicions de 30 dies.
La visita també fou l’enèsim exercici comunicatiu del Vell Continent per a demostrar el seu suport a Ucraïna, i comptà per primera vegada amb el nou canceller democratacristià alemany.
Tanmateix, rere les fotografies i declaracions, el que Europa demostrà fou un cop més quina és la seva iniciativa estratègica i seguir la línia marcada per la Casa Blanca.
Això a pesar que Donald Trump, el seu nou inquilí des de gener, hagi canviat radicalment de posicionament envers el conflicte bèl·lic, i l’antipatia manifesta que existeix entre aquest i els europeus.
Repassem els moviments europeus dels darrers mesos.
En un primer moment, amb l’elecció de Trump i davant les amenaces del president electe d’aturar immediatament l’ajuda, Europa assegurà que mantindria el seu suport militar per permetre a Ucraïna recuperar els territoris perduts.
Més tard, a inicis d’any, Macron proposà en una cimera a París una mena de tercera via entre sumar-se a la iniciativa de pau de Trump i prosseguir la guerra, que no s’arribà però a articular per falta d’acord entre els socis europeus i per la manca de recursos i d’influència real dels europeus sobre Rússia.
Després de l’esbroncada al despatx oval de començaments de març, Europa tornà a la posició del suport militar amb una nova ronda d’abraçades amb Zelenski i una altra reunió essencialment inconclusiva, aquest cop a Londres.
La més recent visita a Kíev demostra que en realitat, Europa s’ha anat acostant lenta, però inexorablement a la posició nord-americana d’ençà que Trump fou elegit president.
L’aposta europea per l’alto el foc de Trump apunta que el Vell Continent té una manca de visió de conjunt i de capacitat de decisió pròpia, dos elements bàsics per a poder elaborar política exterior. Europa s’està rendint a l’evidència de la seva impotència.
Cal destacar que la successora de Josep Borrell al capdavant de la diplomàcia europea, l’alt representant Kaja Kallas, està totalment absent de la fotografia. Com ja explicàvem, des que arribà al càrrec, en comptes de treballar per bastir ponts, Kallas ha encès guspires cada cop que ha fet declaracions.
La irrellevància de Kallas deixa en evidència la pèrdua de favor i l’opció de continuar apostant per la victòria militar d’Ucraïna sobre Rússia. Però també la disfuncionalitat de les institucions europees (com és possible que li passés pel cap a Von der Leyen que Kallas era la persona adequada per aquesta tasca?), i la impossibilitat de realitzar a hores d’ara una veritable política exterior comú.
Europa s’ha anat acostant lenta, però inexorablement a la posició nord-americana d’ençà que Trump fou elegit president Share on X
Loading ...
