A les grans tragèdies gregues, la ciutat no cau primer per la força de l’enemic, sinó per la fractura del seu ordre moral intern. Quan Creont decideix imposar la seva llei per damunt d’un principi més profund, no només condemna Antígona: posa en marxa la destrucció de la ciutat i del seu propi llinatge. La nèmesi no arriba de fora. Neix del desequilibri interior.
Això és exactament el que viu Europa. Una civilització pot sobreviure a la pobresa. Pot sobreviure a la derrota militar. Pot, fins i tot, sobreviure a la pèrdua temporal de coneixement. Allò a què no pot sobreviure és a la pèrdua de la seva pròpia explicació.
Aquest és el punt exacte on es troba la Unió Europea.
Durant segles, el continent no va viure només d’institucions, fronteres o equilibris de poder. Va viure d’un marc de sentit compartit: una idea de la persona, de la justícia, del deure, de la llibertat i del bé comú. Aquest marc no va néixer només de la raó instrumental ni del pacte fred entre interessos. Procedia d’una matriu cristiana comuna, capaç d’unir pobles, llengües i regnes molt abans de l’Estat modern.
Aquesta va ser la veritable unitat europea.
La cristiandat medieval, amb totes les seves imperfeccions, va ser l’únic moment en què Europa va compartir una mateixa gramàtica moral profunda. Els estats eren febles, les fronteres permeables i el dret positiu limitat, perquè el que cohesionava la societat no era la hipertròfia normativa, sinó l’existència d’acords fonamentals sobre què era just, digne i bo.
Aquest substrat va sobreviure, amb transformacions, a Westfàlia, als estats nació i, fins i tot, a la Revolució Francesa. Encara després de la Segona Guerra Mundial, els pares fundadors —Konrad Adenauer, Alcide De Gasperi i Robert Schuman— podien construir Europa perquè compartien aquest sòl moral prepolític.
Però aquest sòl s’ha anat esmicolant.
La ruptura decisiva arriba als anys seixanta. El 68 no va ser només una revolta cultural: va obrir un subjectivisme radical que converteix el jo, l’emoció i el desig en criteri suprem. El que abans era tradició esdevé sospita; el que era norma compartida passa a ser opressió; el que era vincle es converteix en límit.
I una societat sense límits compartits no esdevé més lliure: esdevé més fràgil.
Aquí apareix la gran mutació europea: la societat deixa de sostenir-se en vincles vius —família, comunitat, costums, responsabilitats— i passa a ser substituïda per la mediació total de l’Estat.
L’individu ja no està unit als altres per deures mutus, sinó pels serveis que rep: pensió, sanitat, escola, seguretat. El vincle deixa de ser moral i passa a ser administratiu. La comunitat deixa de ser una xarxa de responsabilitats per convertir-se en un sistema de prestacions.
Per això Europa legisla cada cop més i cohesiona cada cop menys.
La paradoxa és devastadora: el continent que més parla de llibertat és també el que més necessita una estructura normativa i punitiva per sostenir una cohesió que abans emergia espontàniament d’una cultura compartida.
Quan el fonament moral desapareix, només queda la llei. I la llei no pot substituir indefinidament la civilització.
Aquesta erosió interna explica bona part de la impotència externa. Europa no està en crisi geopolítica perquè Donald Trump sigui hostil, ni perquè Rússia pressioni, ni perquè la Xina avanci. Tot això és real, però és secundari.
La debilitat geopolítica és conseqüència de la debilitat civilitzacional.
Un continent que ja no sap què defensa difícilment pot projectar poder. D’aquí la seva expulsió pràctica d’Àfrica, la seva incapacitat d’influir decisivament al Pròxim Orient o la seva tendència a refugiar-se en una retòrica moralista que sovint no es correspon amb cap capacitat real. Per això irriten tant les crítiques externes, vinguin de Washington o d’altres capitals.
No perquè siguin sempre justes, sinó perquè assenyalen una ferida real: Europa exigeix ser reconeguda com a civilització normativa quan ja ha renunciat als fonaments que la feien recognoscible.
Aquí és on el debat entre Jürgen Habermas i Joseph Ratzinger esdevé central. Tots dos, des de tradicions diferents, van acabar coincidint en una idea decisiva: l’Estat liberal necessita uns pressupòsits morals que no pot produir per si mateix.
Europa ha volgut conservar els fruits mentre negava les arrels.
Vol drets humans sense antropologia. Vol dignitat sense transcendència. Vol llibertat sense responsabilitat. Vol unitat sense memòria compartida.
Això no pot durar.
Cap pla econòmic —ni tan sols un eventual Pla Draghi— podrà reconstruir Europa si no es recupera abans una explicació comuna del que som, arrelada en la seva tradició humanista i cristiana.
No es tracta de restaurar la fe com a règim polític.
Es tracta de recuperar la cultura que va fer possible la persona europea.
Sense aquest retorn als fonaments, la UE continuarà funcionant burocràticament, però cada cop s’assemblarà menys a una civilització i més a una administració extensa sense ànima.
Com en la tragèdia grega, la nèmesi no vindrà de fora.
Ja fa temps que ha començat a néixer a dins.
La debilitat geopolítica és el reflex exterior d’una fractura interior més profunda. #Geopolítica #Europa Share on X
