Hi ha paraules que sobreviuen més temps que la realitat que les va fer possibles. “Ordre internacional basat en regles” n’és una. Durant dècades, aquesta expressió ha funcionat com una mena de llengua franca de la política internacional: una fórmula elegant per descriure un sistema en què les normes, les institucions i la cooperació multilateral marcaven el ritme del poder.
Avui, però, aquesta idea s’esquerda. No desapareix, però perd centralitat. Continua sent invocada —especialment per la Unió Europea— com a llenguatge de legitimitat, però cada cop menys com a mecanisme efectiu d’ordenació del món. El que emergeix, sota aquesta capa jurídica i moral, és una política internacional molt més nua: competència entre grans potències, rearmament accelerat, coerció econòmica i fragmentació normativa.
Aquesta tensió ha quedat reflectida amb claredat en la Conferència de Seguretat de Munic de 2026, així com en els documents estratègics recents del Consell de la UE. El multilateralisme continua present, però ja no és el centre del sistema. És, més aviat, un vernís.
La pregunta decisiva, doncs, no és si tornarà l’ordre liberal anterior, sinó si Europa serà capaç de transformar aquest multilateralisme retòric en poder real.
El mite necessari
La “mitificació” del multilateralisme respon a una triple dinàmica.
En primer lloc, els actors occidentals —i especialment Europa— continuen apel·lant a les regles quan ja no poden imposar-les de manera consistent. El llenguatge normatiu es manté, però la capacitat de coerció s’ha reduït. Això genera una dissociació entre discurs i realitat.
En segon lloc, les regles s’apliquen de manera selectiva. Aquesta asimetria ha erosionat la credibilitat del discurs europeu, especialment al Sud Global, que tendeix a percebre’l com un instrument més de poder, no com un principi universal.
Finalment, el sistema internacional evoluciona cap a una multipolaritat competitiva: blocs flexibles, aliances variables i competència geoeconòmica. No és un món bipolar com el de la Guerra Freda, però tampoc un ordre universal homogeni. És un escenari híbrid, més incert i més inestable.
Europa: entre la norma i la força
La Unió Europea es troba en una posició paradoxal. És, probablement, l’actor que més ha invertit en el multilateralisme com a identitat política, però també un dels que més pateix la seva erosió.
Les dades són eloqüents. La UE preveu una despesa en defensa de 381.000 milions d’euros el 2025, aproximadament un 2,1% del PIB, mentre que l’OTAN ha acordat una trajectòria que podria arribar al 5% del PIB en seguretat i defensa el 2035. Aquest gir cap al rearmament no és retòric: és una resposta a un entorn percebut com a més perillós.
Al mateix temps, Europa continua profundament integrada en un sistema econòmic global cada cop més fragmentat. El 2025, les exportacions de la UE als Estats Units van assolir els 554.000 milions d’euros, amb un superàvit notable, mentre que les relacions comercials amb la Xina mostren signes de tensió i reequilibri.
Aquestes xifres dibuixen una realitat clara: Europa no pot permetre’s ni l’aïllament ni la ingenuïtat.
Tres escenaris per al 2030
Davant d’aquest context, es poden traçar tres trajectòries plausibles per a la Unió Europea entre 2026 i 2030.
1. Europa forta però subordinada (escenari central, 50%)
És l’escenari més probable. La UE incrementa la seva capacitat militar —fins a un 2,6%-3,0% del PIB— però no aconsegueix una autonomia plena. Continua depenent dels Estats Units en àmbits crítics com la dissuasió nuclear i la intel·ligència.
El multilateralisme es manté com a marc de legitimitat, però les decisions reals es prenen en fòrums restringits: OTAN, G7 o coalicions ad hoc. Fins a un 85% de les decisions estratègiques podrien quedar fora de l’ONU.
És un escenari de realisme pragmàtic: Europa s’adapta, però no lidera.
2. Realisme europeu coherent (escenari favorable, 25%)
Aquí Europa aconsegueix una síntesi difícil però possible: més poder material i més coherència estratègica.
La despesa en defensa supera el 3% del PIB, augmenten les compres conjuntes, es redueixen dependències tecnològiques i energètiques, i la UE guanya influència en el seu veïnatge.
El multilateralisme deixa de ser un refugi retòric i es converteix en una extensió del poder europeu. No desapareix la relació amb els EUA, però es redefineix en termes més equilibrats.
És l’escenari d’una Europa adulta.
3. Normativisme impotent (escenari advers, 25%)
En aquest cas, la UE manté un discurs altament normatiu però sense els recursos ni la unitat per sostenir-lo.
La despesa en defensa es queda per sota del necessari (2,2%-2,5%), la cohesió atlàntica es debilita, augmenten les tensions comercials i el veïnatge es desestabilitza.
El multilateralisme es converteix en una cobertura simbòlica d’una pèrdua de poder. L’ONU i altres institucions veuen reduïda la seva eficàcia per sota del 20% en la gestió de crisis majors.
És l’escenari d’una Europa vulnerable.
El retorn del poder
La conclusió és tan simple com incòmoda: el multilateralisme no desapareix, però deixa de ser la infraestructura central del sistema internacional.
La nova infraestructura del poder és una altra:
- capacitat militar
- resiliència industrial
- control tecnològic
- seguretat energètica
- xarxes d’aliances operatives
- però també cohesió interna i acords fonamentals compartits
El multilateralisme continua sent útil —com a llenguatge, com a marc jurídic i com a font de legitimitat—, però ja no decideix.
Europa es troba, així, davant d’una elecció històrica: pot continuar refugiant-se en un univers normatiu que ja no existeix, o pot adaptar-se a un món més dur sense renunciar als seus principis.
Aquesta és la clau: no es tracta d’abandonar les regles, sinó de ser capaç de sostenir-les.
Perquè, en el món que ve, les normes no desapareixen. Però només sobreviuen si darrere hi ha poder.
Loading ...
