A només un mes de la inauguració de Donald J. Trump com a president dels Estats Units, cal preguntar-se si Europa és capaç d’aprendre i aplicar lliçons.
Fa unes setmanes, des d’aquestes línies demanàvem un Trump europeu. Com dèiem llavors, no pas per emular la incòmoda personalitat del president electe nord-americà, sinó per la monumental lliçó sobre el poder que ofereix: Trump entén, a diferència d’Europa, que el món es regeix per les relacions de poder entre els actors de l’escenari internacional. I això ho canvia tot.
Europa ha ofert al món aquest 2024 una imatge particularment lamentable.
Alguns exemples concrets: incompetència en política energètica i hipocresia respecte al gas natural de Rússia, autosabotatge a la indústria de l’automòbil gràcies al “Green Deal” de la Comissió, sobreregulació de la intel·ligència artificial (sector en el qual Europa no té cap -cap- empresa destacada), esquizofrènia aranzelària envers la Xina, incompetència en la gestió dels fons post-Covid, endeutament desenfrenat, incoherència entre els agressius discursos i la manca d’acció en matèria de defensa, sense oblidar l’escandalós repartiment de cadires entre els que ja eren al poder després de les eleccions legislatives europees.
A tots aquests tristos episodis protagonitzats a parts iguals per les institucions de la Unió Europea i els governs dels estats membre, se li afegeix ara la nul·la preparació de cara a la presidència de Trump.
I no ho diem pas nosaltres, sinó una columnista nord-americana del Financial Times, Rana Foroohar, qui observà després d’haver participat en una recent trobada amb responsables polítics europeus a Itàlia que, a pesar que l’agenda tractava de debatre del futur d’Europa, l’atenció estava centrada en Trump. Com si Europa fos totalment impotent i incapaç de traçar el seu propi destí.
En un article recent, Foroohar feia als europeus tres advertències que mereixen ser citades a continuació.
La primera, que la futura administració Trump està preparant canvis dràstics en l’escenari geopolític els quals Europa ni tan sols arriba a concebre.
La segona, que mentre els Estats Units es desvincularan econòmicament de la Xina, Europa patirà amb encara més intensitat tot el poder econòmic de Pequín.
I la tercera, que Europa ha de deixar d’una vegada per totes de preocupar-se pels detalls de les seves polítiques, i pensar més en termes de poder.
Els Estats Units s’estan preparant seriosament per a lliurar una batalla definitiva contra la Xina, i en la seva equació, Europa és més un destorb que no pas una ajuda.
Amb un teixit empresarial propi cada cop més deteriorat, el Vell Continent es convertirà en el camp de batalla entre la maquinària exportadora dels Estats Units i la de la Xina, ja que ambdues superpotències necessiten el nostre mercat per a superar l’altra.
El més inquietant és que un cop més, Europa està totalment absent. Com afirmà l’excomissari de comerç Pascal Lamy, “la UE és predictible, lenta i es basa en regles. Trump és exactament el contrari”.
Europa ha perdut els darrers quatre anys pensant que Joe Biden i la seva administració ens tornarien a “tractar bé”, i que Trump havia estat un parèntesi. Un cop més, Europa s’ha equivocat tant en el primer com en el segon punt. Biden no era més amic nostre que Trump, i aquest segon, amb tot l’èmfasi que posa en el poder, no és l’excepció sinó la norma del segle XXI.
Europa, que més esperes per despertar?
Loading ...
