El passat 17 de juny, la Comissió Europea publicà un balanç demogràfic dels 27 països de la Unió. El document posa èmfasi en l’envelliment i el declivi demogràfic al que es troben abocats, pràcticament sense excepcions.
Malgrat la importància crucial del tema que planteja, l’obra de 30 pàgines ha passat totalment desapercebuda a Espanya, que paradoxalment és un dels països més afectats per la crisi.
A la UE, Espanya se situa tan sols per darrera de Malta en termes de baixa fertilitat. Amb 1,26 fills per dona contra 1,55 de mitjana a Europa, ens trobem particularment lluny dels 2,1 necessaris segons els demògrafs per una demografia sana.
A nivell europeu, 2019 fou el segon any consecutiu en que la zona UE enregistrà més morts que naixements. Si bé la població total augmentà lleugerament, l’increment es degué exclusivament al fenomen immigratori.
La davallada demogràfica europea s’inscriu en una tendència que s’inicià ja als anys 70 del segle passat a Europa occidental, però que les onades migratòries cap a països com França, Regne Unit i Alemanya han camuflat. A Europa de l’est, que no atrau immigrants, el fenomen aparegué sense atenuants a finals dels anys 80.
El informe de la Comissió afirma que si la tendència actual es manté, el nombre d’europeus disminuirà a partir del 2030 i se situarà al 2070 en 424 milions de persones. L’equivalent a la pèrdua del 5% de la població total actual.
Per què el declivi demogràfic és tant preocupant?
1. Malgrat que un 5% pugui semblar poc rellevant, si es té en compte el increment de l’esperança de vida la davallada demogràfica implicarà la pèrdua del 18% de la població activa. D’entrada, això implica un menor creixement econòmic. Tant per la pèrdua de població total com per la sobre-representació de les persones grans en la població activa restant, en general menys productives i menys tolerants als riscos que les persones joves, com diversos estudis han confirmat.
2. Altra cara de la mateixa moneda, Europa s’afeblirà política i econòmicament davant els països dinàmics amb una demografia forta. Segons el informe de la UE, al 2070 tan sols el 4% de la població mundial serà europea, mentre que al 1960 els europeus representaven el 12%. Si bé els Estats Units també perdran població respecte la resta del món, es tracta d’un canvi molt més feble.
3. Aprofundint en el segon punt, la feblesa demogràfica deixarà Europa depenent de les forces vives importades d’altres indrets. Com s’ha vist repetidament, integrar aquests grups i fer que se sentin tant europeus com els descendents d’autòctons és extremadament complicat. De moment s’ha saldat amb un fracàs esfereïdor en el país que ha acollit més immigrants extra-europeus, França. En termes econòmics, la immigració que rep majoritàriament Europa des de fa dècades no afavoreix ni els països d’emigració ni els d’acollida ja que s’emporta els joves més dinàmics dels primers i genera ocupació precària i de baixa productivitat en els segons.
4. La davallada demogràfica tindrà un impacte devastador sobre les finances públiques: augment de la despesa en salut i atenció a les persones grans, i simultàniament menys impostos i cotitzacions a la seguretat social. Espanya està actualment vivint el preludi d’aquesta tragèdia, que apareixerà amb tot el seu pes cap al 2030.
5. Finalment, el fet que la població jove dels països de l’est d’Europa estigui emigrant massivament cap als països rics de l’oest per omplir forats buits contribueix a augmentar les tensions entre els estats de la UE. Es calcula que la immigració est-oest ha fet que 18 milions de persones marxessin dels antics països comunistes en els darrers 30 anys, i que Romania perdés la meitat dels seus metges entre 2009 i 2015. A Polònia, la meitat dels estudiants de medicina volen actualment marxar a l’estranger després de graduar-se en el país.
Les desconcertants idees de la Comissió per fer front al problema
No és exagerat afirmar que, per totes aquestes raons, la demografia serà el repte més important de la UE en el segle XXI. Més encara que una transició ecològica que a Europa ja està ben encarada i interioritzada per l’opinió pública i els agents econòmics
Sorprèn doncs que el informe europeu no proposi cap pista per fomentar la natalitat, i es limiti a anunciar la “necessitat d’incorporar consideracions demogràfiques en la política de la UE”. Els autors del document sí que es mostren sensibles a limitar les disparitats demogràfiques entre regions, però més enllà d’això, deixen caure dues idees desconcertants.
La primera té a veure amb la transició cap a una economia «verda i digital». El text sembla indicar que la UE assumeix el discurs reduccionista de moda segons el qual és urgent reduir la població per fer front al canvi climàtic. En aquest sentit, la pèrdua de població europea seria una bona notícia. Res més lluny de la realitat: inclús en el supòsit d’una economia verda i digital es necessita una base sòlida de gent jove que cregui en el futur dels seus països.
D’altra banda, el text fa referència a la “complementarietat demogràfica” d’Europa amb Àfrica, el continent amb la taxa de fertilitat més important del món. Una afirmació que podria fer pensar en un nou increment de la “importació” de mà d’obra sub-sahariana. Tot i que d’altra banda la Comissió expressa encertadament la importància de reduir els efectes del canvi climàtic per minimitzar el flux de migrants. I és que ningú vol deixar el seu país si en ell hi té perspectives de futur.
En qualsevol cas, i malgrat l’evidència de la urgència demogràfica, la Comissió no s’atreveix a proclamar obertament la necessitat de impulsar la natalitat, la única solució possible al problema.
Aquesta mancança potser s’expliqui per la por a alinear-se amb els països d’Europa de l’est com l’Hongria de Viktor Orbán o la Polònia de Llei i Justícia, que aposten obertament per fomentar la natalitat però són regularment titllades de populistes pels països de l’oest.
Caldrà esperar a veure com la Comissió deriva les observacions del informe en propostes de polítiques concretes, però de moment la base de treball no és ni massa sòlida ni encoratjadora.
La demografia serà el repte més important de la UE en el segle XXI, més encara que una transició ecològica que a Europa ja està ben encarada Share on X
Loading ...
