Europa camina somnàmbula cap a la guerra. Aquesta inquietant metàfora, rescatada de l’anàlisi històrica clàssica de Christopher Clark sobre els orígens de la Primera Guerra Mundial, reflecteix amb precisió l’actual deriva estratègica europea. Avui, les elits polítiques europees, com aleshores, semblen incapaces de traçar un camí segur per als ciutadans, conduint el continent cap a un escenari de conflicte que podria haver-se evitat amb polítiques lúcides i valentes.
La situació actual evidencia una profunda crisi de lideratge a Brussel·les. Mentre Rússia demana garanties clares que no serà atacada per Occident, Europa interpreta aquesta exigència com una amenaça directa contra la seva pròpia seguretat. Paradoxalment, la guerra a Ucraïna ha demostrat no pas la fortalesa, sinó la feblesa de l’exèrcit rus.
No seria lògic i beneficiós per a tothom proporcionar a Rússia aquestes garanties de seguretat que reclama?
La lògica de la cooperació i la distensió s’enfronta avui a una lògica absurda de confrontació. Brussel·les, en lloc de proposar mesures agosarades per pacificar les relacions amb Moscou, llança missatges alarmants als seus ciutadans, demanant-los acumular subministraments d’emergència per a 72 hores. La conseqüència immediata és la por, el nerviosisme social i un clima de tensió creixent, exactament el contrari del que hauria de buscar una política responsable.
Davant d’aquesta deriva, el filòsof Jürgen Habermas adverteix que el projecte occidental podria ensorrar-se amb Trump al poder als EUA, retornant a un aïllacionisme que, en realitat, ha estat la norma històrica als Estats Units. Davant d’això, Habermas proposa rearmar i integrar la defensa europea. No obstant això, les elits de Brussel·les opten per pressionar els estats membres perquè augmentin els seus pressupostos militars de manera descoordinada, una política que, lluny de garantir seguretat, augmentarà l’endeutament, agreujant l’espiral global de deute, ja preocupant.
D’altra banda, el Joint White Paper for European Defense Readiness 2030, document clau de la Comissió Europea, ha rebut dures crítiques per centrar-se més en una política industrial de defensa que en l’autèntica defensa i seguretat davant d’amenaces reals, tal com denuncia l’almirall general retirat Fernando García Sánchez en un article recent a ABC. Aquest experimentat excap de l’Estat Major espanyol descriu el document com un “embolic de mesures” burocràtiques, mancades d’agilitat i determinació.
A més, la sol·licitud de “solidaritat” europea davant d’un eventual conflicte, centrada exclusivament en Rússia, ignora perills gravíssims al flanc mediterrani, on l’amenaça gihadista del Sahel creix sense control.
A tot això s’hi suma una pregunta crucial i existencial: Defensa de quina Europa? La fractura social i ideològica del continent és avui més profunda que mai. La polarització sobre qüestions fonamentals com l’avortament, la ideologia de gènere, el matrimoni homosexual, el feminisme radical o el rebuig a les arrels cristianes ha generat una divisió interna que dificulta enormement trobar un propòsit comú sòlid pel qual lluitar. Ningú vol arriscar la seva vida per causes imposades que sent llunyanes o, fins i tot, contràries a les seves conviccions més íntimes.
A Espanya, la situació és encara més confusa a causa de l’impasse pressupostari i polític del president Sánchez. Sense pressupost aprovat, sense transparència en les xifres de despesa militar i amb socis parlamentaris com Sumar que advoquen per abandonar l’OTAN, només un improbable consens amb el Partit Popular podria resoldre aquest caos institucional. Però lluny de buscar consens, Sánchez incrementa el seu enfrontament polític amb l’oposició.
Europa necessita urgentment despertar i repensar la seva política de defensa des d’una lògica autònoma, coordinada, pacífica i coherent, abans que, com el 1914, sigui massa tard i ens trobem caminant cegament cap a una catàstrofe evitable.
La sol·licitud de solidaritat europea davant d’un eventual conflicte, centrada exclusivament en Rússia, ignora perills gravíssims al flanc mediterrani, on l’amenaça gihadista del Sahel creix sense control Share on X
