Els grans incendis que estan assotant Austràlia tenen raons específiques, com per exemple la importància de l’eucaliptus, una espècie molt inflamable, però també té causes generals de les quals cal prendre’n bona nota.
Una d’elles és la reiteradament apuntada del canvi climàtic. Però també una segona que s’oblida, és que una part important del territori desolat pel foc és de clima mediterrani, com Califòrnia i altres indrets del món. Les condicions ambientals d’aquesta zona climàtica amb estius secs i calorosos i pluges molt irregulars al llarg de l’any, facilita l’incendi. En el cas de Catalunya, les bones dades que es presenten habitualment pel que fa a hectàrees cremades pot inspirar una tranquil·litat perillosa.
Des de l’aplicació del programa Foc Verd i una nova estratègia de lluita contra el foc forestal, introduïda en la segona meitat dels anys vuitanta del segle passat pel Departament d’Agricultura, que aleshores era el principal agent responsable en la lluita contra els incendis forestals, es pot pensar que el nivell de control és raonablement satisfactori. Només en escasses ocasions d’aleshores ençà la xifra d’hectàrees cremades s’ha disparat.
Tota l’estratègia d’aquell Foc Verd que s’ha mantingut vigent amb altres denominacions, es basa en un principi: evitar que el focus de l’incendi es transformi en un front, molt més difícil d’apagar. Tota l’estratègia es fonamenta aleshores en una detecció ràpida, perquè el foc no agafi grans proporcions, i una intervenció per a la seva extinció immediata pel mateix motiu. Com Catalunya ha anat aplicant recursos creixents a aquestes dues funcions, els resultats comparativament a altres territoris són bons.
Aleshores, quin és el problema? Doncs que aquesta estratègia no serveix quan per determinades raons el foc es transforma en un gran front. En altres paraules, Catalunya no està preparada per afrontar els grans incendis forestals. Aquests poden venir determinats per la combinació de factors que s’han donat a Austràlia i que són extrapolables aquí, i també per circumstàncies fortuïtes que es puguin produir. Per exemple, el 1987 es va produir un gran incendi a l’Alt Empordà com conseqüència del foc declarat en territori francès i que no va poder ser aturat. Quan va penetrar a Catalunya, l’extensió de les flames ja l’havia convertit en difícil de dominar, o bé situacions que es donen a l’estiu provocades per l’entrada d’aire africà que fa caure radicalment la humitat atmosfèrica i facilita la propagació del foc.
Per què no està preparada Catalunya per al gran incendi? La resposta és ben concreta. Perquè la seva estratègia difereix de la que s’utilitza sota la doctrina històrica del Foc Verd. Ja no és un problema de detecció ni d’intervenció ràpida, és una qüestió de prevenció.
El gran incendi només es pot evitar de dues maneres. La primera és creant una infraestructura forestal que creï barreres que aturin el foc. Es tracta en definitiva de “reticular” el territori aprofitant les condicions naturals introduint barreres vegetals ignífugues, i en últim cas, tallafocs tècnicament eficaços. És per tant una tasca de prevenció i d’infraestructura, i això vol dir inversió, que és el que no es fa. I també significa tenir clar la superfície que s’està disposat que es cremi, perquè aquest criteri assenyala les dimensions de les retícules.
L’altra gran política és també preventiva, i radica en una bona gestió del bosc. El que significa un bosc humanitzat per l’actuació forestal. Sovint s’oblida que Catalunya és un país de forest, un dels més boscosos d’Europa. El que succeeix és que els seus boscos tenen en general una qualitat mediocre, per raons naturals i també perquè la seva explotació, en ser poc rendible, facilita l’abandonament. Naturalment en aquesta dinàmica la nul·la absència de política forestal per part de la Generalitat, ho agreuja tot. A més, un debat falsejat per la ideologia ho ha complicat encara més.
La gran majoria dels nostres boscos no han de romandre intocats, sinó que han de ser explotats en funció de criteris forestals que són els que garanteixen la pervivència del bosc. Només determinats territoris que tenen condicions molt particulars, han de ser objecte d’una conservació estricta. I qui dubti de què significa la bona gestió forestal, només ha de recórrer als Boscos de Poblet i de les muntanyes de Prades. Són magnífics. Però ho són per l’acció humana donat que pràcticament tota la seva superfície va ser repoblada a inicis del segle XX.
Però la Generalitat camina en un sentit oposat com ho constata la deficient llei sobre l’Agència de la Natura que refusen totes les entitats forestals i agràries. És una visió urbanita i d’un ecologisme que no surt del despatx, i que comportarà, si es du a terme sense modificació, una situació de més gran perill al bosc català. El Consorci Forestal de Catalunya, l’Institut Català de Sant Isidre, Joves Agricultors i Ramaders, diverses associacions forestals, explotacions forestals del Cadí-Moixeró i la Vall de Camprodon, entre moltes altres, tenen raó quan refusen la llei.
Que no sigui dit, si en el futur un gran incendi assola Catalunya, serà per la inanitat d’anys de mala gestió, i per l’error de les noves polítiques.
