La petita empresa, aquella que se situa entre 1 i 49 treballadors, viu un mal moment i això afecta en gran mesura el teixit econòmic de Catalunya, ja que té en aquest tipus d’empreses la seva base fonamental. El nombre total d’empreses és de 634.000, de les quals 236.000 són microempreses (aquelles que no arriben als 10 treballadors de plantilla) i 476.000 no tenen assalariats. El grup següent, les que tenen com a límit màxim 49 persones, són qualificades de petites empreses, sent una mica més de 23.000, mentre que les mitjanes sumen 4.200 i la gran empresa amb prou feines supera el miler. Amb això està dit tot: tal com els vagi a la multitud d’empreses de menys de 10 treballadors, així anirà l’economia de molts catalans.
Però són mals temps per a elles perquè enregistren una allau d’exigències difícils de complir pel seu volum, sense que aquestes vinguin compensades amb prou mesures per part de l’administració que els permetin assumir aquestes càrregues sense posar en risc la seva viabilitat.
D’una banda, el desenvolupament creixent de normes laborals, juntament amb altres exigències de l’administració, determina una burocràcia que les ofega. És una cosa semblant al que els passa als agricultors, metges i professors d’escola, que en realitat dediquen gairebé tantes hores a la burocràcia com a la seva activitat principal. És una paradoxa terrible.
Les Administracions Públiques i els polítics, que haurien de contribuir a fer la vida més fàcil a la gent emprenedora, descarreguen cada cop més pes a les seves espatlles, mentre ells eludeixen en una mesura cada dia més gran les seves obligacions i responsabilitats. Aquí és aplicable allò que Jesucrist diu als fariseus a l’Evangeli: “Descarregueu pedres pesades sobre les espatlles de la gent…”.
Per si això no fos prou, la plaga de l’absentisme laboral s’ha desenvolupat fins a límits inviables per a la continuïtat empresarial. Això afecta totes les empreses, però en major mesura les més petites, perquè a més nombre de treballadors, més facilitat per cobrir entre uns i altres els buits que es produeixen per aquest motiu. Però quan de 3 treballadors en falta 1, la desorganització de la producció de qualsevol activitat és més que considerable.
L’augment ràpid del salari mínim interprofessional, tot i ser necessari, ha deixat de tenir un impacte objectiu sobre l’estat de comptes de les empreses, augmentant-ne els costos. Aquest fet s’ha sumat a un altre augment de costos: el de la Seguretat Social, que castiga el lloc de treball i contribueix a dissuadir noves contractacions, malgrat que per ara el mercat laboral funcioni a bon ritme.
Un tercer element castiga els costos: la inflació. Aquest conjunt ha estret els marges, sobretot en les empreses més petites, perquè són les que tenen més dificultats per guanyar productivitat que pugui compensar aquesta dinàmica. A tot això ara s’hi vol sumar la reducció de la jornada laboral.
En aquest cas cal dir que les conseqüències són diferents segons els sectors, perquè ja n’hi ha alguns en què la mesura no tindrà cap efecte, atès que ja es treballa 37,5 hores a la setmana. Però en d’altres, més intensius en mà d’obra, de menor productivitat i més dificultat per guanyar-la, atès el tipus d’activitat, com pot ser l’hostaleria, el cost pot ser important. La reducció de la jornada laboral és desitjable, però ha de resultar viable per a l’empresa, i no es pot aplicar una mesura generalitzada i centralitzada; s’hauria de resoldre sector per sector, empresa per empresa, amb programes a curt, mitjà o llarg termini per assolir-la, vinculant-la a l’estat i a compromisos futurs amb la productivitat.
El recent exemple francès i el mal resultat que ha tingut per a la seva economia, i que ara s’intenta corregir, de la jornada de 35 hores, malgrat que s’ha flexibilitzat en la seva aplicació inicial, hauria de fer reflexionar sobre les conseqüències de concepcions pròpies d’una burocràcia centralitzada.
Davant aquesta situació que afecta una part fonamental de l’economia catalana i les persones que en viuen, Esquerra Republicana i Junts per Catalunya tenen el repte de definir a qui serveixen: si a la ideologia del Govern, i específicament a la de la vicepresidenta de prestigi dubtós, Yolanda Díaz, que impulsa la mesura com a part de la seva campanya política personal i que ni tan sols el Ministeri d’Economia, en mans socialistes, veia amb bons ulls; o bé si s’inclinen per defensar els interessos de Catalunya, votant en contra de la reducció de jornada.
Sánchez, finalment, s’ha inclinat per les tesis de Díaz, com una mena de respiració boca a boca per evitar que la víctima s’acabi d’ofegar –el seu enfonsament electoral–, sabent que el Ministeri d’Economia, que és el més racional que té el seu govern, sap perfectament que la mesura és adversa.
No es pot governar en l’àmbit laboral imposant sempre les tesis sobre els representants empresarials com si els seus plantejaments no tinguessin cap sentit. Això crea condicions per al conflicte a mitjà termini, però el més important és que danya empreses i persones a curt termini.
Si aquests partits voten a favor de la mesura, la seva credibilitat, ja molt escassa, quedarà definitivament enfonsada. Han jugat amb l’independentisme fins a aconseguir convertir-lo en minoritari al Parlament de Catalunya per la desafecció que han creat, demostrant que, ocupant la Generalitat, no sabien governar, i s’han mostrat, sobretot Esquerra Republicana, més com una muleta de Sánchez que com un partit que defensa de manera raonable i objectiva els interessos de Catalunya.
Ara tenen una oportunitat de demostrar que s’han esmenat o que definitivament s’enfonsen en la seva pròpia agenda política, que viu en l’autoreferència i els allunya cada cop més de la gent.
Loading ...
