La regularització extraordinària de més de mig milió d’immigrants irregulars situa Espanya en una posició singular –i profundament contradictòria– dins de la Unió Europea. No és només una decisió de política interna, sinó un moviment que trenca el consens comunitari en un moment especialment delicat per al projecte europeu. Mentre la Unió endureix la seva política migratòria, Espanya s’aparta d’aquesta línia comuna i actua en sentit invers i es converteix de facto en la principal porta d’entrada regularitzada a l’espai Schengen.
El 29 de gener, la Comissió Europea va presentar les seves estratègies sobre immigració i asil per als pròxims cinc anys. El missatge va ser inequívoc: prioritat absoluta al control de fronteres exteriors, reforç dels retorns i limitació dels fluxos irregulars. Aquestes directrius no van ser aprovades pels governs conservadors aïllats, sinó pel nucli institucional de la Unió. Pràcticament alhora, el Govern espanyol activava la regularització més gran d’immigrants de la seva història recent.
La contradicció és evident i greu. En un espai sense fronteres interiors, regularitzar massivament en un sol Estat membre equival a generar efectes automàtics sobre el conjunt de la Unió. Les persones regularitzades a Espanya podran desplaçar-se lliurement pel territori europeu, cosa que introdueix una asimetria profunda entre països que sí que estan reforçant controls i un que opta per una via oposada. Aquesta divergència no és neutra i obre la porta a conflictes futurs perfectament previsibles.
Un és el restabliment de controls fronterers interns. França ja ha recorregut en el passat a aquesta mesura i no seria estrany que, davant d’un flux procedent d’Espanya, ho tornés a fer. Altres països podrien adoptar discriminacions indirectes, controls selectius o restriccions administratives per als que procedeixin del sud. El resultat seria una erosió addicional del principi de lliure circulació, un dels pilars bàsics de la Unió.
Espanya no pot al·legar cap excepcionalitat ideològica. No és l’únic país amb un govern socialdemòcrata. Dinamarca constitueix un exemple especialment significatiu: un govern fermament assentat a la socialdemocràcia ha adoptat una de les polítiques migratòries més dures d’Europa, fins i tot més restrictiva que la recentment aprovada per la Comissió. Espanya, doncs, no s’aparta del consens europeu per raons de color polític, sinó per càlcul intern.
Aquest allunyament recorda altres episodis en què països europeus es van separar del consens comunitari quan els convenia, i que van ser durament criticats pel mateix Govern espanyol. La diferència ara és que Espanya ocupa el paper del dissident, amb conseqüències que transcendeixen àmpliament l’àmbit domèstic.
Però les implicacions no es limiten a la Unió Europea. A mitjà termini, la regularització tindrà un impacte directe sobre el perfil de l’electorat. No de manera immediata, però sí progressiva. Una part de les persones regularitzades acabarà adquirint la nacionalitat espanyola. Aquest procés se suma a una política de nacionalitzacions iniciada durant el govern de José Luis Rodríguez Zapatero i ampliada posteriorment, que facilita l’accés a la ciutadania a persones amb ascendents espanyols fins i tot llunyans.
El resultat és una alteració significativa de l’equilibri electoral: s’incorporen al cos electoral persones amb una feble —si no inexistent— vinculació històrica, cultural o cívica amb el país. Aquest fenomen no és neutre políticament i ha estat verbalitzat sense complexos per dirigents com Irene Montero, quan va apel·lar explícitament al “reemplaçament” dels espanyols que discrepen del seu projecte polític per immigrants de tota condició. Més enllà de la provocació retòrica, la lògica subjacent és clara i profundament inquietant.
A Catalunya, aquestes dinàmiques adquireixen una dimensió encara més delicada. Catalunya té una llengua i cultura pròpies que depenen críticament de processos d’integració efectius. Mentre que els immigrants hispanoparlants s’integren de manera natural a la llengua i cultura espanyoles, no passa el mateix amb el català. La pressió demogràfica sobre l’equilibri lingüístic i cultural és, doncs, molt superior.
Catalunya és, a més, el territori amb número absolut més alt i proporcional d’immigrants d’Espanya, així com el que concentra una proporció més gran de població musulmana i africana. Només a l’últim any, la població estrangera ha crescut en 100.000 persones. Aquesta dada es produeix en un context demogràfic extremadament advers: en el mateix període hi va haver 67.524 defuncions davant només 53.802 naixements. A això s’hi afegeix un saldo migratori negatiu amb la resta d’Espanya de 6.437 persones.
El quadre és clar: moren més persones de les que neixen, marxen més catalans a la resta d’Espanya dels que arriben i, simultàniament, es produeix un flux massiu d’immigració estrangera. Tot això passa a una velocitat que desborda completament la capacitat de les polítiques públiques de la Generalitat, tant en recursos com en competències efectives.
El conflicte que es genera no és conjuntural, sinó estructural. És un creixement demogràfic ràpid, massiu i difícilment assimilable, sense contrapartides reals en inversió, planificació o integració. La regularització, lluny d’alleujar aquesta pressió, la consolida i l’accelera.
Espanya esdevé així una anomalia europea i Catalunya en un laboratori extrem d’aquesta anomalia. Una porta d’entrada a l’espai Schengen en un moment en què Europa intenta tancar-la. Una política que es justifica en nom de la humanitat, però que ignora els efectes acumulatius, les contradiccions externes i les conseqüències internes més profundes.
Regularitzar en un sol país sense fronteres interiors afecta tota Europa. #Schengen Share on X
