Per comprendre la profunditat de la crisi institucional que viu Espanya –la més greu des de la recuperació democràtica– es fa imprescindible establir un marc de referència.
Ho exigeix no només la descomposició del sistema polític, sinó la inanitat dels mateixos partits, així com la passivitat o desconnexió dels lideratges econòmics i socials que haurien d’actuar com a contrapoders responsables. Aquesta intranscendència arriba fins i tot a la mateixa Prefectura de l’Estat, afectada per l’erosió general de les institucions.
Davant d’aquesta situació, proposo una caracterització integral que permeti emmarcar el col·lapse institucional a partir de quatre dimensions interrelacionades. Aquest marc, de naturalesa acadèmica, ha estat desenvolupat per analitzar institucions polítiques, econòmiques i socials en contextos de crisi avançada.
1- Pèrdua de legitimitat i confiança
El nucli d’una crisi institucional es forma quan la institució deixa de ser percebuda com a vàlida o justa pels seus stakeholders: ciutadans, usuaris, empleats o membres. La pèrdua de legitimitat s’expressa mitjançant:
- Caiguda dràstica als índexs de confiança pública.
- Percepció de les institucions com a un dels principals problemes del país.
- Rebuig obert a la seva autoritat, fins i tot simbòlica.
- Qüestionament generalitzat per corrupció, opacitat o arbitrarietat.
En el cas espanyol, aquests fenòmens es manifesten amb una força acumulativa i simultània, generant un efecte de col·lapse sistèmic que supera la suma de les parts.
2- Disfuncionalitat sistèmica
Aquest patró descriu la incapacitat d’una institució per complir les seves funcions essencials. És el que la sociologia anomena anomia institucional: el col·lapse de l’estructura normativa interna. Algunes de les seves expressions més clares són:
- Les normes escrites es contradiuen a la pràctica (decoupling).
- No hi ha sancions efectives davant de transgressions.
- Incoherència operativa i contradicció entre discursos i accions.
- Fragmentació interna (exemple: el caos del procediment parlamentari actual).
- Pèrdua de propòsit institucional: els fins fundacionals són substituïts per la lògica de supervivència o de faccions internes.
- Proliferació de xarxes clientelars i lleialtats informals.
- Paràlisi decisional.
- Col·lapse de serveis bàsics: salut, justícia, administració, infraestructures.
- Hiperregulació inefectiva i contradictòria.
Aquest diagnòstic no ha estat dissenyat ad hoc contra el govern actual, però encaixa amb exactitud quirúrgica a la realitat del sanchisme.
3- Fractura interna i pèrdua de cohesió
La tercera dimensió es manifesta en la desintegració del teixit institucional:
- Conflictes irreconciliables entre elits o cossos de l’Estat: el Tribunal Constitucional davant del Suprem, divisions dins de la Fiscalia, crisi interna de l’Advocacia de l’Estat, etc.
- Formació d’illes de poder estanques.
- Tot i que encara no s’observa fugida massiva de talent ni sabotatge intern, que són altres de les característiques, el risc que apareguin està latent si la descomposició avança.
4- Incapacitat adaptativa
Les institucions perden capacitat de resposta davant de crisis externes o canvis estructurals quan:
- Es neguen a emprendre reformes necessàries, aferrant-se a esquemes obsolets.
- Fracassen en respondre a crisis econòmiques, sanitàries o ambientals.
- Opten per gestions reactives i cosmètiques.
- Neguen l’existència del problema.
En el cas espanyol, el detonant no ha estat extern sinó intern: una combinació de corrupció sistèmica, lluites de poder internes i una lògica presidencialista incompatible amb l’equilibri democràtic. El president del govern actua des d’una premissa destructiva per al sistema: la seva insubstituïbilitat.
Fases d’una crisi institucional: on som
Les crisis institucionals segueixen un patró temporal ben establert a la literatura acadèmica:
- Latència: Problemes estructurals no abordats.
- Detonació: Escàndols o esdeveniments que visibilitzen la fragilitat del sistema.
- Propagació: Efecte dòmino sobre altres institucions (fase actual a Espanya: crisi de règim).
- Resolució o col·lapse: Reforma profunda, reemplaçament institucional o caiguda del sistema.
Ens trobem al tercer estadi. El que passi els pròxims mesos i anys determinarà si aquesta deriva desemboca en una regeneració política o en un col·lapse encara més profund del sistema democràtic.
Aquest marc d‟anàlisi no només ajuda a entendre la crisi institucional espanyola, sinó que és aplicable a múltiples contextos en què les institucions han perdut funcionalitat, legitimitat i capacitat d‟adaptació.
Espanya viu un moment decisiu: del diagnòstic i la reacció dependrà si s’opta per una reconstrucció profunda o s’accelera el deteriorament.
Anomia institucional, pèrdua de confiança, col·lapse funcional, fractura interna. La tempesta perfecta s'ha instal·lat al cor de l'Estat. #DemocràciaEnRisc #Espanya2025 #Corrupció Share on X
