Ara mateix l’FMI ha millorat sensiblement les previsions per a Espanya per al 2023 en 1 punt passant al 2,5%. Però com ve passant, aquest increment no tindrà un reflex en la renda de la majoria de les persones. Aquesta constatació, que sembla una anomalia, no ho és. Si llegim les raons per les quals Espanya millora la perspectiva, resulta que és el turisme. I com la productivitat d’aquest sector és petita, la traducció d’aquest creixement en retribucions salarials també ho és. De fet, és una forma de créixer gens positiva perquè consisteix a anar afegint gent al mercat de treball en activitats intensives en mà d’obra i poca remuneració. D’aquesta manera les rendes inferiors i la renda mitjana, i encara més el salari més freqüent, es mantenen a un nivell baix.
De fet, la mateixa informació de l’FMI ho constata quan assenyalant la bona notícia de la baixa inflació espanyola, que l’atribueix al que en diu la moderació salarial, que vol dir senzillament que la inflació mossega als salaris de manera que aquests perden poder adquisitiu. És gràcies a aquest fet que Espanya amb aquest últim període pot assolir aquest bon resultat inflacionari.
Si combinem els dos fets, creixement a base de mà d’obra i baixa productivitat i augment salarial rebaixat per la inflació, tenim l’escenari real de les condicions de vida de la majoria de les persones, que empitjoren en lloc de millorar. No és cap novetat.
D’acord amb les dades de l’Eurostat, el creixement espanyol en el context de la UE entre el 2019 i el 2022 ha estat de -3,8, el pitjor de tots, fins i tot que el de Grècia que va caure un 1,5. Itàlia, per la seva banda, va incrementar-se en un 1,1 i Portugal, el nostre veí, en 1 punt. El resultat del període del mandat de Sánchez ,des del punt de vista de les condicions de vida de la gent pel que fa als ingressos, ha estat francament molt dolent. I aquest fet demostra que a l’hora de votar, l’economia no és massa determinant sobretot si el focus se situa en altres qüestions.
Més enllà d’aquest període, de fet Espanya porta més d’una dècada perduda pel que fa a la millora de la renda dels que hi vivim. Segons la mateixa font Eurostat, en el període 2009-2022, mentre que els ingressos de la UE dels habitants de la UE van créixer un 12,6%, Espanya només ho va fer en un 2,9%. El pitjor balanç després de Grècia i d’Itàlia. Si el període l’allarguem fins al 2007 el PIB per càpita espanyol ocupa la penúltima posició amb un increment del 16,5% per davant de Grècia i una dècima per darrere d’Itàlia.
La conclusió a la qual hem d’arribar és que determinades estadístiques, donades les singularitats espanyoles, no expressen bé ni admeten una bona comparació amb altres països. De la mateixa manera que en les dades del mercat laboral, els fixos discontinus distorsionen a la baixa la xifres de l’atur real, en l’àmbit macroeconòmic els increments de PIB no són comparativament indicatius en el context europeu d’una millora equivalent de les condicions de vida, perquè aquest augment s’alimenta sobretot de mà d’obra de baixos salaris, que en el seu 95% és immigrada. I com ja hem apuntat en altres ocasions el flux gran i continuat d’immigració a Espanya el que està fent és afavorir l’activitat de sectors de baixa productivitat, com el turisme i l’hostaleria.
Aquest fet té una clara conseqüència: el creixent allunyament de la renda per càpita a Espanya de la renda de la UE. Malgrat els fons que anem rebent, no es produeix una convergència en aquest terreny sinó tot el contrari. Unes poques xifres expressen l’escàndol del retrocés. El 1959 quan el pla d’estabilització, Espanya tenia una renda un 32% inferior a l’europea. Ara la distància que ens separa és de 15 punts, malgrat que amb els anys transcorreguts només l’hem reduït la meitat. I al mateix temps hem passat del lloc 9è dels països amb més renda de la UE al 17è, perquè els països de l’est, de nova incorporació, milloren molt més ràpidament que nosaltres. En realitat vam arribar a estar a només 8 punts de la mitjana europea, però en el període que comprèn de Rodríguez Zapatero a Sánchez, passant per Rajoy, hem retrocedit 7 pp, de manera que el PIB per càpita espanyol el 2008 era de 35.511 dòlars. I el 2022 s’ha reduït fins a 29.350.
Naturalment, en aquest entremig hi ha el gran crack del 2008, la covid-19 del 2020 i la inflació. Però totes aquestes adversitats no han afectat ni de lluny de la mateixa manera a la resta de països europeus. Ja va sent hora que en lloc de mostrar tant cofoisme amb algunes les xifres, el govern de torn examini el conjunt i la trajectòria, i s’adoni que Espanya en realitat va rodolant per un pendent pel que fa a la renda real dels seus habitants que, en definitiva, és un dels principals factors a tenir en compte.
Loading ...
