Espanya ha creuat una frontera silenciosa però decisiva: la d’un Estat que ja no es justifica pel que fa, sinó pel que subvenciona. I allò que subvenciona —com mostren les dades— no és precisament allò que alleuja la vida dels ciutadans, sinó allò que consolida un determinat relat ideològic.
Prenguem les xifres. Només el 2025, el Govern espanyol va destinar al voltant de 400 milions d’euros a polítiques d’igualtat, feminisme, violència de gènere i estructures associatives vinculades. La Generalitat de Catalunya va afegir entre 20 i 30 milions en subvencions directes a entitats; i aquesta és una xifra mínima, perquè no inclou la quantia —superior— de convenis i aportacions revestides de contractes amb la mateixa finalitat. Barcelona, encara més opaca, integra aquestes partides en un magma pressupostari on és molt difícil distingir la despesa real.
En si mateix, aquest volum podria ser discutible, però no escandalós. El que converteix aquestes xifres en un problema polític de primer ordre és el context en què es produeixen.
Perquè, mentre l’Estat finança aquesta arquitectura ideològica, el ciutadà mitjà viu sota una pressió fiscal que frega el confiscatori.
Treballar mig any per a l’Estat
Avui, un treballador espanyol mitjà necessita més de sis mesos del seu esforç anual per pagar impostos. No és una metàfora: fins a la segona setmana de juliol, tot el que guanya es destina, directament o indirectament, a Hisenda.
A partir d’aquell moment —i només aleshores— comença a treballar per a ell mateix.
Aquesta dada, que hauria de provocar un debat nacional, ha estat normalitzada. S’ha convertit en un paisatge. Però és, en realitat, el senyal més clar d’una anomalia: un Estat que absorbeix més de la meitat de l’esforç productiu dels seus ciutadans ha deixat de ser un instrument per esdevenir un fi en ell mateix.
L’engany del salari: la falca fiscal invisible
El problema no s’acaba aquí. El sistema fiscal espanyol ha desenvolupat una sofisticació particularment perversa: la invisibilització del cost real de la feina.
El treballador creu que cobra un salari, però l’empresa paga molt més.
Entre cotitzacions socials i nous gravàmens, el cost real del salari és entre un 33% i un 38% superior al que l’empleat percep. És a dir, una part substancial de la renda no passa per les seves mans, però sí per les de l’Estat.
A això s’hi afegeix un fenomen més recent: la inflació. Lluny de ser neutral, ha actuat com un impost encobert, i ha elevat la recaptació sense necessitat de pujar tipus nominals. El resultat és clar: l’esforç fiscal —allò que es paga en relació amb allò que es guanya— ha augmentat.
Més pressió, menys transparència.
L’economia atrapada a la burocràcia
Mentrestant, les empreses operen sota un llast creixent. La burocràcia a Espanya no és un inconvenient: és un cost estructural.
S’estima que equival a entre el 3% i el 4% del PIB; és a dir, uns 90.000 milions d’euros anuals.
Però la dada més reveladora és al sector de l’habitatge. En plena crisi de preus, entre el 8% i el 12% del cost final d’un habitatge correspon directament a càrregues administratives i retards en llicències. A Catalunya, aquesta xifra pot assolir el 15 %.
És a dir: una part significativa del problema d’accés a l’habitatge no és al mercat, sinó a l’Administració.
Subvencions ideològiques en un país tensionat
I aquí és on les xifres inicials adquireixen tot el significat.
Perquè no parlem d’un Estat sobrat de recursos que decideix finançar determinades polítiques com a opció secundària. Estem parlant d’un sistema que:
- Absorbeix més de la meitat de la feina dels seus ciutadans.
- Grava la feina de forma opaca i creixent.
- Imposa costos estructurals a la producció ia la vivenda.
- I, tot i així, destina centenars de milions a subvencions la utilitat pública de les quals és, com a mínim, discutible.
La qüestió no és si aquestes polítiques han d’existir. La qüestió és si han de tenir aquesta prioritat.
Perquè cada euro destinat a sostenir estructures ideològiques és un euro que no es destina a:
- Reduir la càrrega fiscal.
- Simplificar la burocràcia.
- Abaratir l’habitatge.
- o millorar serveis essencials.
L’Estat com a sistema de redistribució política
El problema de fons no és pas econòmic. És polític.
El sistema de subvencions ha deixat de ser un instrument puntual per esdevenir un mecanisme de consolidació de poder. Es financen xarxes associatives, estructures discursives i projectes que, en molts casos, reforcen la legitimitat del propi sistema que els finança.
És un circuit tancat:
El ciutadà paga.
L’Estat redistribueix.
I una part d’aquesta redistribució serveix per sostenir el relat que justifica la redistribució mateixa.
Conclusió: una qüestió de prioritats
Espanya no té cap problema de manca de recursos. Té un problema d’assignació de recursos.
En un país on:
- Es treballa mig any per a l’Estat.
- L’ocupació està penalitzada fiscalment.
- La burocràcia encareix la vida.
- I l’accés a l’habitatge es deteriora.
Continuar destinant centenars de milions a estructures ideològiques no és una qüestió tècnica. És una elecció. I tota elecció té un cost.
La pregunta, cada cop més evident, és per què hem de continuar pagant-ho.
A Espanya treballes més de mig any per pagar impostos. Però hi ha diners per a subvencions ideològiques. Alguna cosa no quadra. #subvencions #impostos Share on X
Loading ...
