La participació ha estat la millor d’aquest segle, descomptant la del 2019 que va coincidir amb altres convocatòries electorals. Així i tot, continua sent molt baixa, ja que no arriba al 50%, i això afecta greument a la representativitat i a la participació de la UE, que té en aquest punt un greu problema irresolt. Per situar una referència, Sánchez ha obtingut el 30% dels vots, però en realitat això significa que ha assolit un suport del 15% del total de votants, i el govern en conjunt té poc més del 17%.
Les expectatives sempre marquen els resultats, i Sánchez és un mestre en utilitzar-les a favor seu. El PSOE ja ho està fent, però quines eren aquestes expectatives? La mitjana de les 10 últimes enquestes publicades atorgaven un màxim del 34,5% al PP i un mínim del 32%. Per tant, el seu resultat, amb un 34%, s’ha situat en màxims de la previsió. El PSOE podia aspirar, segons les enquestes, a un màxim del 31,5% i un mínim del 29,2%. Ha assolit un 30,2%, un punt pràcticament per sota del màxim. No té gaire sentit, amb aquestes dades, fer un discurs d’èxit a partir de les expectatives.
Vox s’ha situat en el mínim de les seves previsions, i el que ha quedat més malparat, trencant el seu terra i enfonsant-se, ha estat Sumar, que ha assolit un punt menys del mínim. En termes relatius, que assenyalen millor la magnitud de la tragèdia, això vol dir de l’ordre d’un 20%. El nou partit S’ha acabat la festa ha aconseguit un èxit espatarrant, superant en 1 punt el màxim, el que significa una tercera part més de vots dels que es calculaven. I Podemos ha assolit exactament el mínim que li donaven les enquestes. Però, com el seu competidor Sumar ha fet tan mal paper, la interpretació que fa aquest grup és inadequadament optimista del resultat obtingut.
Les dades són inequívoques. El PP ha guanyat per 4 punts, 2 escons, i ha estat primera força a Espanya amb l’excepció de Catalunya, el País Basc, Navarra i Canàries. Els socialistes han guanyat a la zona més poblada de Catalunya, Barcelona i Tarragona, i a Àlaba i Biscaia, al País Basc, on en conjunt ha estat Bildu qui ha aconseguit la victòria, mentre que el partit governant, el PNB, ha quedat relegat a la 3a posició.
El resultat socialista no és bo. Ha estat el pitjor dels últims 15 anys, i ha empitjorat la distància en relació amb el PP, considerant les últimes generals. D’altra banda, la seva pèrdua moderada l’aconsegueix a costa del vot de Sumar, al qual deixa en la pell i els ossos, i qüestiona la viabilitat del projecte de Yolanda Díaz, que a cada elecció ha obtingut un resultat pitjor, quan semblava que era impossible retrocedir més. El partit nou de trinca d’Alvise Pérez ha aconseguit quasi els mateixos vots que tota una vicepresidenta del govern, i ha quedat per sobre d’Unidas Podemos. Tot i això, aquesta força també pot consolar-se per l’insòlit resultat a Catalunya, ja que ha superat a la columna vertebral de Sumar, els comuns de Colau. És possible que, tractant-se de resultats tan minsos, hagi influït en aquest èxit el fet que una part de votants de la CUP, que no es presentava a aquestes eleccions, hagi derivat cap a aquesta opció.
Sánchez manté la tònica de sempre: ell ha guanyat i el PP ha perdut. Cadascú és lliure de fer la interpretació que vulgui, però el que és evident és que tenim un govern que, amb l’excepció concreta de Catalunya, ha perdut totes les eleccions que s’han convocat des del 2023. Va perdre amb molta rotunditat les autonòmiques i les municipals, i també va ser derrotat en les generals anticipades, si bé va aconseguir formar govern amb una àmplia i heterogènia aliança amb tots els partits independentistes i nacionalistes. Ha quedat reduït a 3a força a Galícia, es va mantenir com a 2a al País Basc i ara ha sofert una nova derrota. Tota la força que manté la deu al diferencial de vot que obté a Catalunya. Sánchez depèn de Catalunya per partida doble: del PSC, per una banda, i d’ERC i Junts, per l’altra.
A Catalunya, el fet més rellevant és l’ensorrament independentista. Les eleccions europees no han significat una segona opció per a ERC, i han permès reivindicar la figura de Puigdemont, si bé cal dir que no estava, en aquest cas, sobre l’escenari. El vot per la independència s’ha quedat a casa, i això ha comportat que el nivell de participació de Catalunya, del 43%, sigui 6 punts inferior a la mitjana espanyola. És un pèssim signe.
Ara, amb tots aquests escenaris, la incertesa sobre la capacitat de governar és gran, especialment a Catalunya, perquè encara no sabem si tindrem govern o anirem a noves eleccions. Si s’imposa la línia de Junqueras, el pacte amb Illa pot estar a la cantonada. Si ERC vol fer un tomb i recuperar la seva posició com a força independentista, les coses poden ser diferents. I queda l’interrogant de Junts. Puigdemont sempre crida amb força, però a l’hora de la veritat mai ha fet un gest extraordinari per la seva potència o el seu dramatisme. No ha tornat, malgrat el revulsiu electoral que podia significar, i al Congrés dels Diputats ningú creu massa que deixi caure a Sánchez.
Amb tot, la feblesa del govern per tirar lleis endavant està més accentuada que mai, perquè la seva àmplia coalició parlamentària es desfà. Sumar i el PNB registren molt mals resultats, i això obre una incògnita de futur. Puigdemont manté els 6 pams, ERC ha de demostrar que els seus vots serveixen per a alguna cosa, i Podemos ha d’accentuar el seu paper de partit a l’esquerra del govern. Tot plegat, amb moltes exigències per a un partit socialista que disposa d’una feble força parlamentària.
Loading ...
