Sempre que t’ofereixin una cirera, agafa-la. No la rebutgis mai. Encara que estigui una mica passada i no entri pels ulls. Moltes vegades, darrere de la primera cirera venen lligades altres de llustroses, carnoses i desitjables, que, de no acceptar la primera cirera, no haguessis pogut fer-les mai teves. Aquesta regla val per a gairebé tot. No podem desdenyar al llarg de la nostra vida les oportunitats que se’ns ofereixen encara que distin de ser la mil vegades imaginades i somiada. Cal acceptar amb realisme i modèstia la limitada oportunitat que es posa al nostre abast i aprofitar-la, perquè és possible que al darrere apunti una altra proposta més gran que cobreixi àmpliament les nostres expectatives. El rebuig irat o displicent, altisonant o despectiu, d’una opció assumible però diferent i menys plena que la llarg temps anhelada, és prova d’immaduresa, signe de supèrbia i manifestació d’incompetència. He recuperat aquesta reflexió en els últims temps a l’observar, primer, com Ciutadans es negava amb fermesa i des d’abans de les eleccions a tot acord –de coalició o d’abstenció– amb el Partit Socialista; i al contemplar, més tard, com Unides Podem rebutjava l’oferta d’un pacte de legislatura i, fins i tot, de coalició que, en última instància i possiblement a desgrat, li va oferir el Partit Socialista.
És sabut que Ciutadans va sorgir a Catalunya, des de l’àmbit de l’esquerra i impulsat per un nucli d’intel·lectuals, com a protesta contra la política lingüística de la Generalitat i contra la que jutjaven lenitat, quan no corresponsabilitat, del Partit Socialista de Catalunya amb l’esmentada política. Els impulsors van elegir per sorpresa un jove –Albert Rivera– que molt aviat va mostrar notòries condicions per perfilar la imatge del projecte. Era, per tant, al temps de la seva fundació, un partit el significat del qual venia definit –segons Francesc de Carreras– “per la seva dura crítica i frontal oposició al nacionalisme català, la seva ideologia no nacionalista i el bilingüisme, la seva vocació liberal i socialdemòcrata (i) la necessitat d’ocupar un espai electoral llavors buit”. Però, quan es va anar estenent per bona part d’Espanya, l’ideari de Ciutadans va anar canviant progressivament a liberalconservador, fins al punt que, col·loquialment, es podia parlar d’un partit amb dues cares: de centreesquerra a Catalunya i de centredreta a la resta d’Es panya. Fins que les vicissituds de la política menuda, en especial després del triomf de la moció de censura que va portar Pedro Sánchez a la presidència del Govern, van precipitar la deriva de Ciutadans a la dreta pura i dura, amb l’objectiu declarat per Rivera d’assumir-ne el lideratge. Aquesta deriva ha provocat el seu veto al Partit Socialista, i ha impedit que Ciutadans doni estabilitat al govern d’Espanya.
Pel que fa a Unides Podem, la major part de la seva base està integrada pels justament indignats a causa de l’obscè repartiment dels costos de l’última crisi financera, mentre que els seus dirigents van ser –i són els que encara resten– uns universitaris radicals que van saltar sobre el moviment social dels indignats com salten els surfistes sobre l’onada que els porta a la platja, en el seu cas a la platja del poder. La ideologia d’aquests dirigents ve –segons li ha explicat Pablo Iglesias a Enric Juliana al seu llibre Nudo España– “de la tradició marxista”, i queda perfilada per aquestes paraules: “A diferència del Partit Comunista d’Espanya, nosaltres no renunciem a res, no transaccionarem (…) No transaccionarem, ni tan sols en el simbòlic”. I, per si no quedava clar, rebla el clau: “Volem governar i manar, però no estem disposats a compartir el relat ni a sortir a la foto (…) És més, estem disposats a fer-ho amb el PSOE. Ara bé, no assumirem el seu relat, la seva estètica, ni ens farem les fotos que voldrien que ens féssim junts”. Quin és aquest relat? El relat de la transició i el seu corol·lari el “règim del 78”. Del que es desprèn que el fracàs negociador dels últims mesos era previsible, encara que tots ens obstinéssim a no veure-ho.
En suma, Ciutadans i Unides Podem són partits molt diferents en gairebé tot, però tots dos comparteixen un tret que esdevindrà essencial en la seva trajectòria futura: arribat el moment de la veritat, és a dir, el de compartir responsabilitats amb el partit vencedor en les eleccions per assegurar així la governabilitat d’Espanya en un moment especialment crític, tots dos han fallat estrepitosament. Les causes fonamentals d’aquest fracàs, diverses en els dos casos, han quedat apuntades. Si poden sumar altres raons, personals i menors, en les quals no entro. Però el resultat de tot plegat ha estat el mateix i ve definit amb poques paraules: el fracàs absolut de la nova política tan esperançadament cantada fa pocs anys. Tant Rivera com Iglesias han menyspreat la cirera al seu abast, encara que no se’ls oferís degudament o es fes amb males maneres. Han causat amb això un greu perjudici a Espanya i, a més, als seus mateixos partits.
Publicat a La Vanguardia el 12 d’agost de 2019
