Els estats necessiten almenys quatre fonaments essencials per evitar estar en crisi. Disposar d’aquests fonaments no significa que l’Estat funcioni perfectament, però sí que garanteix que no pateixi una anomia total, és a dir, que no perdi completament la seva capacitat per complir amb les funcions bàsiques.
El primer d’aquests fonaments és que l’Estat no estigui fortament condicionat pel gran delicte organitzat. Quan això succeeix, la capacitat de les institucions per actuar lliurement queda segrestada, com passa a Mèxic a una escala extraordinària o, ja a Europa, als Països Baixos. A Espanya, tot i que aquest problema no ha arribat a aquests nivells, hi ha signes preocupants, com el creixement de les xarxes de narcotràfic a Galícia, el sud d’Andalusia i Catalunya. Quan aquestes estructures criminals penetren a les institucions, el problema es desenvolupa de manera subterrània i, quan es fa evident, ja sol ser massa tard per actuar.
El segon fonament és que la corrupció no ha de condicionar ni afectar el funcionament de les institucions. La corrupció distorsiona les decisions polítiques, impedeix que els recursos es destinin adequadament i crea desconfiança en la població. A Espanya, la corrupció ja va ser un motiu que va afavorir la caiguda del Partit Popular mitjançant la moció de censura que va portar Pedro Sánchez al poder. No obstant això, sis anys després, nous escàndols de corrupció emergeixen amb força. Els casos dels ERO a Andalusia, els casos Koldo, Hidrocarburs i Begoña Gómez, així com el cas Mediador (Tito Berni) i el cas Faffe, segueixen pendents i posen de manifest que el problema no s’ha solucionat, sinó que persisteix i erosiona la confiança en les institucions.
El tercer fonament és la independència de la justícia, especialment pel que fa a la seva capacitat d’actuar sense ingerències polítiques en els conflictes socials i polítics. La justícia ha de poder seguir el seu propi camí sense pressions externes, i actualment a Espanya això es troba en perill. La crisi a la Fiscalia General de l’Estat n’és un exemple clar. Aquesta crisi va arribar a un punt àlgid amb el nomenament de Dolores Delgado com a Fiscal General, després de passar directament de ser ministra de Justícia a ocupar el càrrec. La imparcialitat es va posar en dubte, i la situació va empitjorar amb la seva dimissió i el posterior nomenament d’Álvaro García Ortiz, la carrera del qual estava estretament vinculada a la Unió Progressista de Fiscals, un grup minoritari alineat amb els interessos del PSOE i, en menor mesura, amb els partits a la seva esquerra.
El conflicte es va intensificar quan el Tribunal Suprem va decidir investigar García Ortiz, un fet d’una rellevància extraordinària. Que el Fiscal General de l’Estat sigui investigat i es negui a dimitir és una situació insostenible. Qualsevol fiscal en aquestes circumstàncies hauria, com a mínim, de suspendre les seves funcions, però García Ortiz s’aferra al càrrec, desafiant el Tribunal Suprem i provocant una crisi institucional sense precedents. A això s’hi suma la intervenció del Govern, que defensa el Fiscal General i desqualifica el Tribunal Suprem, agreujant encara més el conflicte, i dividint el cos fiscal, com es va evidenciar a la Junta de Fiscals i al Consell Fiscal d’aquest dijous. En aquest últim, una rotunda majoria es va manifestar en contra de la permanència de García Ortiz, mostrant una fractura en la institució.
El quart fonament és la independència i col·laboració entre els diferents poders de l’Estat. Cada poder ha d’actuar de forma autònoma, però sense que hi hagi enemistat o confrontació amb els altres. A Espanya, aquest principi també està en crisi. La interferència del Poder Executiu en el Poder Judicial i la colonització d’institucions públiques són exemples clars d’aquesta manca de separació. El cas del Banc d’Espanya, el nou governador del qual va passar de ser ministre al nou càrrec, és un altre exemple de com es difuminen les fronteres entre els poders. A això s’hi suma l’escàndol del CIS, el control descarat de la televisió pública i la instrumentalització de l’agència de notícies de l’Estat, l’agència EFE. El conflicte entre el Congrés i el Senat, així com la manca de respecte a les formes democràtiques, completen aquest panorama de crisi.
La conseqüència d’aquesta crisi dels fonaments de l’Estat és un deteriorament de la confiança dels ciutadans en la democràcia i en la justícia, pilars fonamentals de l’Estat de dret. Un Estat que no aconsegueix garantir la independència de les seves institucions i que es veu afectat per la corrupció, la ingerència delictiva i la confrontació interna entre els seus poders, no només perd eficàcia, sinó també legitimitat. La pregunta que queda a l’aire és: quant de temps podem continuar en aquesta dinàmica autodestructiva abans que la crisi es transformi en un esclat irreparable? La necessitat d’una regeneració institucional i d’una política que aposti per la transparència, el respecte entre poders i la integritat és més urgent que mai si es vol evitar un col·lapse irreversible del sistema.
Loading ...
