Espanya, anys decisius

El futur d’Espanya es juga ara, en uns quants anys i decisius. En el passat, Espanya va ser un país d’èxit econòmic, i per constatar-ho només cal contemplar l’evolució del PIB des del 1960 fins al 2008, mitjançant  la sèrie del Banc Mundial. El balanç global és molt bo. Però tot això va canviar a partir de la Gran Contracció del 2008, i la crisi pandèmica del 2020. La nostra situació el 2021 encara era inferior a la del 2011, i en això estem. Pel camí hem perdut més d’una dècada i això determina que no hi hagi marge per a l’error.

Els anys que s’acosten Espanya afronten dos reptes molt difícils

Un és l’oportunitat que brinden els 72.700 milions d’euros per a inversió sense cap cost dels fons europeus Next Generation. Són una injecció descomunal de diners que s’han d’efectuar en pocs anys: el 70% entre el 2021 i el 2022 i el 30% el 2023, si bé els pagaments es podran allargar fins al 2026. Sis anys per invertir. A més, la resta, fins a 140.000 milions, també estan disponibles en forma de crèdits de molt baix interès. Aquests recursos han de mobilitzar la inversió privada, en la major operació d’aquest tipus de tota la nostra història. Aquest és el rang del moment que vivim.

Hi ha seriosos dubtes sobre la capacitat de l’administració  Sánchez  per a una aplicació completa i eficaç dels fons. Tant més si es recorda que només s’ha gastat  un 39% dels 15.574 milions dels fons de cohesió europeus que corresponen a Espanya del període 2014-2020. Aquesta desconfiança augmenta per la manca d’informació sobre com es desenvolupa una gestió absolutament centralitzada a la Moncloa.

Però sobre aquestes possibles deficiències ja s’ha escrit molt, i així es prosseguirà, i no és la meva intenció abundar-hi, sinó assenyalar els  grans dèficits instrumentals que ens poden conduir al fracàs. Però abans he de fer referència a l’altre gran repte.

Es tracta de la  fi de l’economia del tot gratis, una època insòlita en què els bancs centrals han comprat tot el deute públic i l’interès dels diners prestats ha tendit a zero. Això permet que els costos del deute públic espanyol pesin relativament poc en els pressupostos de l’Estat, i resulti barat finançar el dèficit públic i els comptes desequilibrats del sistema de pensions. Però ja ha començat el compte enrere. Progressivament, i des de finals d’aquest any, tots aquests avantatges aniran desapareixent –i els mercats financers ho descomptaran amb anterioritat. Espanya haurà d’assumir què significa un deute  del  115%  del PIB, un dèficit públic de  100.000 milions, que superarà el 9% del PIB el 2021, segons les estimacions del BCE, i un forat als comptes de les pensions de  20.000 milions , malgrat l’augment de les transferències de l’estat.

No cal ser un expert per constatar que tot això revela un escenari perillós i d’una gran complexitat. Els fons europeus no només s’hauran de gastar en temps i forma, sinó que, a més, hauran de garantir que els objectius són correctes. Així, en cap cas no haurien de tenir com a conseqüència un  increment de la despesa pública, perquè significaria augmentar la quantia d’un dèficit de dimensió insostenible. Això afecta, per exemple, les contractacions de personal. Jugar que aquests augments seran compensats per futures millores de la recaptació és apostar al risc. També s’ha de resoldre la causa del dèficit de les pensions, i és obvi que això no consisteix en el canvi d’apunt comptable del pressupost al de l’estat.

Les grans incògnites sobre l’aplicació dels fons

La inversió en digitalització no equival a informatitzar, sinó que tracta de canvis molt més profunds que afecten els processos de gestió, començant pels de la pròpia administració. Però, és esperable això sense una profunda reforma integral de la mateixa? D’aquests canvis hauria de sorgir, per exemple i com a prioritat, una administració de Justícia més eficient i ràpida. Però on és el seu disseny? I una cosa semblant s’ha de dir del sistema públic de salut i educació. En el primer cas, no hi ha res i la competència és autonòmica, al segon la nova llei Celaá no s’ha realitzat contemplant l’horitzó de transformació dels Fons Next Generation, i els decrets que la despleguen els ignoren del tot.

La inversió pública en projectes del sector agrari, sense abordar la seva reforma estructural, pot com a molt tapar urgències i posar pegats.

El plantejament, ja per si mateix improbable per part de la Comissió Europea de la transició energètica, crearà greus problemes socials, industrials i d’ocupació, sense una millora apreciable del medi ambient, perquè l’aposta urgent pel vehicle elèctric no resol transport pesat terrestre, ni el marítim i aeri, i sobretot arregla poc si el mix de producció no s’assenta sobre energies no contaminants. En tota aquesta història, el  ferrocarril  continua sent incomprensiblement el gran oblidat. I així la llista de deficiències es podria estendre fins a l’avorriment.

És el resultat que no hi hagi una visió integral i central, un “Cervell” que integri condicions, objectius, interrelacions. Cada cosa funciona al seu aire. Tot està impregnat d’un curt termini estràbic. Impera a tot arreu el vol gallinaci de l’oportunisme polític.

La resposta a la complexitat dels dos grans reptes interrelacionats, només es pot abordar amb garanties suficients si es disposa de tres grans instruments per a l’acció racional:

– La participació, que exigeix ​​transparència i informació en tres àmbits:  el polític, avui col·lapsat per la partitocràcia i l’obscurantisme de les dades. El dels  usuaris  dels serveis bàsics, i l’empresa . Sense participació i les seves exigències, la complexitat es torna immanejable, tret que s’evolucioni cap a un estat autoritari eficaç (que normalment acaba justificant la incapacitat pública, més que solucionant-la).

– La planificació indicativa, que no s’ha de confondre amb la planificació imperativa o central pròpia dels règims socialistes. És el millor instrument per abordar la complexitat i la informació imperfecta del mercat, per assolir uns objectius concrets prèviament establerts. Imposa compliments vinculants a l’estat però no al sector privat, orientat mitjançant informació, compromisos i recursos públics. És la metodologia adequada per gestionar la complexitat dels fons i disciplinar simultàniament l’administració de l’estat. La que permet articular millor els seus objectius amb les exigències del reequilibri pressupostari i fiscal. En definitiva, la concepció que permet integrar tots els factors en joc.

– La planificació territorial . Sense la variant territori dins de l’equació, els problemes dels desequilibris territorials, l’Espanya buidada, mai passaran d’obtenir com a resposta un conjunt d’ocurrències, com la de descentralitzar centres de l’administració de l’estat, sense abordar mai els problemes estructurals. Per assenyalar només un exemple de llibre, com es reequilibrarà la població a llarg termini, sense una política de família, matrimoni i natalitat favorable? Amb una repoblació massiva d’immigrants, com l’esdevinguda a la fase de decadència de l’Imperi Romà?

Si la raó i el bon coneixement no imperen, aquest segle assenyalarà la decadència econòmica i social espanyola. A la inversa del que va passar a partir del 1960.

Article publicat a La Vanguardia