Nadia Calviño es vanta i no para del creixement econòmic d’Espanya i de les bones perspectives per enguany. I és cert. Sánchez afirma que “l’economia va com una moto”. Sent així, per què l’escenari econòmic li passarà factura al govern de Sánchez?
Aquí teniu 10 raons:
- La dada de fons: avui en termes de renda per càpita Espanya està quasi tan lluny de convergir amb la renda de la UE com quan la mort de Franco el 1975. Només hem reduït la diferència en 3 dècimes en mig segle i a més una ampliació de la UE, que ha fet baixar substancialment la seva renda mitjana en relació amb la que tenia el 1975, quan la Comunitat Europea estava formada bàsicament per una gran majoria dels països més desenvolupats.
- Disparitats salarials. A més que els ingressos creixen poc es produeix una creixent disparitat salarial. Per una banda, perquè les persones en edat de treballar creixen sobretot a expenses de la immigració que té una productivitat i uns salaris més baixos, excepte un petit grup d’elit d’origen, sobretot, europeu que s’ha traslladat a Espanya i que assoleix retribucions superiors en un 19% a la mitjana. Però aquest fet no altera la davallada de fer créixer l’activitat, incorporant persones a sectors de poca productivitat. Per exemple, mentre que els salaris no han crescut o ho han fet poc, els dels especialistes en el sector digital han augmentat un 40% en 4 anys. Aquests desequilibris generen malestar social.
- Creix el PIB, però ho fa per l’exportació i el turisme, és a dir per rendes que tenen el seu origen en l’exterior, mentre el consum interior continua reduint-se. És un símptoma clar que molta gent pateix malgrat que el PIB augmenti. El taló d’Aquil·les de la nostra economia és que gran part de les exportacions són possibles perquè els salaris són comparativament baixos. Aquest és un cercle viciós que presenta indicadors de bona marxa econòmica i alhora de baixos ingressos en la població.
- Aquest fet es manifesta en les dades de l’Eurostat que assenyalen la pèrdua de poder adquisitiu d’Espanya, la més gran de tota la UE, per sobre el 5% el 2022 i el 8% des del 2019.
- Som el 4t país amb més risc de pobresa i exclusió social i un dels primers en pobresa infantil. El famós escut social senzillament no ha funcionat.
- No es pot dir que el problema número 1 sigui l’atur quan hi ha 150.000 llocs de treball sense cobrir, sinó la baixa productivitat que està en l’arrel de totes les altres dificultats i malestars.
- La gran oportunitat, els fons Next Generation, que havien de dinamitzar i transformar l’economia, senzillament no arriben a mans dels seus destinataris. De fet, només entre un 16 i un 20% han assolit aquesta finalitat i en conseqüència s’està perdent una clara opció de revifar l’activitat econòmica dotant-la de major productivitat.
- És molt greu la manca d’eficàcia de l’administració pública a la qual ja ens hem referit en alguna altra ocasió. Aquest fet perjudica greument l’activitat econòmica i aquesta burocràcia lenta i ineficaç ofega i crispa. En aquest context la situació de l’administració de justícia és particularment greu i el seu estat és més propi d’un país escassament desenvolupat que d’un membre de la UE. Hi ha un clar desequilibri entre la magnitud econòmica d’Espanya i la capacitat de les seves diverses administracions públiques.
- El sector serveis i especialment la banca guanya rendibilitat a força de descarregar feina i costos sobre el sector privat i aquest fet perjudica greument les empreses, a l’hora que crea malestar pels abusos continuats que es duen a terme.
- Finalment, el govern té el dogal al coll de la seva manca de credibilitat en les promeses i l’arbitrarietat amb què han estat formulades. El que va fer Sánchez en la passada campanya electoral de les municipals i autonòmiques, anunciant mesures com si fossin premis de la loteria en cada un dels seus mítings encara ensorren més aquesta credibilitat.
