És la família, babau!

El problema més greu que afronta avui Europa no és la crisi de la seva unió política,  ni el Brèxit, ni les amenaces de Putin o del trumpisme. El gran problema és la crisi demogràfica, és aquí on Europa es juga el seu futur. L’exhaustiu i molt gràfic informe “’Evolución de la Familia en Europa 2019”, de l’Instituto de Política Familiar, descriu la qüestió sense concessions a la correcció política, vinculant la crisi demogràfica a la crisi familiar. Segons l’esmentat document i l’equivalent de 2018, els principals problemes de la família a Europa són l’envelliment de la població, la davallada sense precedents de la natalitat, l’alt nombre d’avortaments, la caiguda en picat de la nupcialitat, i l’increment de les ruptures familiars. Anem a repassar breument aquests punts.

Europa ha passat de tenir 103 milions de joves l’any 1980 a 79 milions l’any 2016. Avui Europa té 100 milions de persones de més de 65 anys. L’informe preveu que si es manté aquesta tendència, l’any 2050 un de cada tres europeus tindrà més de 65 anys.  L’índex de fecunditat a Europa és 1’60 fills per dona, i a Espanya 1’31. A Catalunya estem a l’1’39, amb una notable diferència entre l’1’27 de les dones de nacionalitat espanyola i l’1’86 en les dones de nacionalitat estrangera (dades INE de 2017). Cal recordar que la taxa de reemplaçament poblacional és situa en els 2’1 fills per dona, i que portem quatre dècades seguides per sota d’aquest mínim. El futur pinta encara pitjor perquè el nombre d’espanyoles de 15 a 34 anys ha passat de 6’3 milions el 1997 a  4’8 milions el 2017.

Una altra causa de la crisi demogràfica europea és el nombre d’avortaments:  52 milions a la UE des de 1980. A Espanya s’han realitzat 2’3 milions d’avortaments des de 1985 segons dades del Ministeri de Sanitat. A Catalunya,  clarament per sobre de la mitjana espanyola, hi ha una mitjana de 20.000 avortaments anuals en els darrers cinc anys. Des del 2014 un nombre de catalans com tota la població de la ciutat de Girona ha deixat d’existir.

La taxa de nupcialitat (número de matrimonis per cada 1.000 habitants) a Europa ha passat del 7’7 el 1975 fins al 4’2 el 2015. Espanya és el quart estat de la UE28 amb major taxa de ruptures matrimonials. Catalunya i Canàries són les Comunitats amb el percentatge més alt de divorcis de l’Estat espanyol.

La conclusió de tot plegat és que Europa és un continent cada vegada més vell. Que Espanya encapçala gairebé totes aquestes dades negatives, i que Catalunya va al capdavant. Si Catalunya no està entre les comunitats més envellides de l’Estat és gràcies a la immigració i als naixements de dones immigrants. Però el recurs sistemàtic i sostingut a la immigració com únic remei per mantenir la població del país comportarà altres tipus de conseqüències, que queden fora de l’anàlisi d’allò políticament correcte.

Aquestes dades tant desfavorables no responen a la casualitat, ni al fet que els catalans o espanyols tinguin menys vocació al matrimoni o una dificultat innata per mantenir unides les famílies creades. Es noten els efectes de gairebé 15 anys de vigència de les lleis aprovades a l’època Zapatero.

L’any 2005 es va reformar el Codi Civil per modificar la institució del matrimoni com unió entre un home i una dona, tal com havia estat des de sempre i en totes les cultures. El fet d’incloure en el matrimoni les unions de dues persones del mateix sexe no perseguia tant una igualtat de drets (aquesta es podia aconseguir amb una llei de parelles de fet) com canviar la naturalesa del matrimoni i de construir l’estructura de la família natural basada en aquell. Pel progressisme postmodern el matrimoni equival a patriarcat, submissió de la dona, etc, i s’ha d’afeblir tot el que es pugui. Ja no s’ha de parlar de la família sinó dels diferents tipus de famílies. Se sap que no totes les famílies aporten el mateix a la societat, que no totes compleixen igual de bé les funcions d’ajudar-se mútuament els esposos, d’educar els fills en un entorn estable, d’ajudar els avis ancians quan ho necessiten. Però tant li fa, aquí es prioritza absolutament la voluntat o el desig individual per sobre de l’interès de la comunitat familiar i de la seva part més feble, els fills.           

El mateix any 2005 es va reformar la regulació del divorci. Va desaparèixer el requisit de la prèvia separació dels cònjuges, que permetia un període de reflexió abans de prendre la decisió transcendent de trencar el matrimoni, més quan hi ha fills. Des d’aleshores n’hi ha prou amb la voluntat d’un dels esposos per dissoldre el vincle, i no fa falta cap causa que ho justifiqui. Així, en el nostre país desfer un matrimoni és més senzill que extingir un contracte d’arrendament. L’any 2004 França també va reformar el divorci, però amb notables diferències: si s’al·lega la culpa d’un dels cònjuges, aquesta causa és examinada pel jutge de forma prioritària. I en tots els casos el divorci ha d’anar precedit d’un període de separació que inclou un intent de conciliació. Des de 2004 fins ara el nombre anual de divorcis a l’Estat ha passat de 50.974 a 97.960. Gràcies Zapatero, i gràcies governants que heu vingut darrera seu!

A França el govern fa temps que aplica mesures per augmentar la natalitat, i els resultants estan a la vista: l’Estat veí lidera amb un 1’92 l’índex de fecunditat de la UE28. Actualment el govern de Galícia està elaborant una proposta de llei d’impuls demogràfic. El nou govern andalús ha creat una Secretaria general per a desenvolupar polítiques de suport a la natalitat i per afavorir la conciliació de la vida familiar i laboral.

Cap partit català s’atreveix a proposar mesures d’aquests tipus. Aquí el progressisme postmodern en les qüestions de família ha assolit una hegemonia transversal, i ningú gosa discrepar.  El bisbe de Vic, Romà Casanova, a principis d’any va demanar ajudes per fomentar la natalitat i les famílies nombroses, va fer una crida “a la fecunditat en l’amor matrimonial”  i va defensar que un “sí a la vida és un sí al futur, a l’esperança, a la nostra terra i la nostra cultura”.  Bisbe Romà: com pots ser tant carca?!

Article publicat al Diari de Girona