Amb aquest mateix títol “¿Es España una democracia?”, l’antic assessor de Sánchez, Ivan Redondo, que escriu tots els dilluns a La Vanguardia, formulava un insòlit article per la seva duresa de fons. En aquest afirmava que “perquè hi hagi una democràcia real, hi ha d’haver una separació de poders nítida. Per això, una constitució separa el poder executiu, legislatiu i judicial. La seqüència de la narració d’aquests dies ha estat, per contra, que l’executiu decideix pel legislatiu, i el legislatiu i l’executiu pel judicial”. També critica i considera un error greu haver introduït a última hora les esmenes que modifiquen la forma de procedir en la renovació del Tribunal Constitucional, i reclama amb bon criteri que s’hauria d’haver fet com una iniciativa autònoma de reforma de la llei orgànica del poder judicial i no com a simples esmenes a un text heterogeni, i havia de comptar a més amb els corresponents informes.
La realitat és que precisament el poder executiu ha usat i abusat del seu caràcter determinant en el parlament espanyol en el qual els diputats no tenen cap autonomia de criteri i simplement es dediquen a obeir el que els hi mana el partit per introduir de manera fraudulenta una allau important de lleis.
En tres anys han aprovat 175 iniciatives legislatives, moltes d’elles, com ja s’està veient, d’una ínfima qualitat jurídica que porta greus problemes en la seva aplicació. El cas més espectacular és el de la llei del “sí és sí”, però no és ni molt menys l’únic.
Aquesta degradació normativa és conseqüència de les presses i dreceres sistemàtiques que s’utilitzen per aprovar la llei, furtant d’aquesta manera el necessari debat parlamentari, la presència de les memòries corresponents amb contingut substanciós i els informes d’instàncies exteriors tan rellevants com el Consell d’Estat, el Consell General del Poder Judicial, entre d’altres.
S’ha abusat de la figura del decret llei, de la via d’urgència injustificada, de substituir el projecte de llei per la proposició a fi d’estalviar-se tramitacions, i la pràctica censurable d’introduir esmenes a un text que s’està tramitant que res tenen a veure amb el cos de la llei que es vol legislar, per així reduir al no-res els canvis que es volen introduir. És el cas que ha fet esclatar el conflicte amb el TC, on amb tres esmenes a la llei sobre modificació del Codi Penal per liquidar el delicte de sedició, es modificaven dues lleis orgàniques que res tenen a veure amb el tema, la del poder judicial i la del TC.
En tot aquest greu embolic hi ha un intercanvi d’assenyalaments com a responsables en ell govern i en els partits que li donen suport: assenyalament al PP per no acordar la renovació del TC i aquest assenyala al govern per no crear les condicions necessàries per poder negociar, i confondre aquest procediment amb la imposició crua i pelada dels seus desitjos.
En realitat el problema és molt més greu i està passant desapercebut per a l’opinió pública. Estem veient des de fa molt de temps i acceptant com a normal que la negociació per renovar el TC la duguin a terme el president del govern i el cap de l’oposició. Doncs cal dir que aquest no és el procediment que la Constitució té establert per a aquesta missió. La renovació correspon al Congrés i al Senat i cadascun ha de presentar quatre noms. Concretament, està establert que “els presidents del Congrés i el Senat hauran d’adoptar les mesures necessàries perquè la renovació del consell (es refereix al poder judicial) es produeixi en el termini establert”.
La proposta serà formulada al rei pel Congrés i el Senat. Per tant, a qui correspon la iniciativa és a la presidència d’ambdues institucions amb el treball de les dues meses de govern. També aquesta formulació és la que obre la finestra perquè el rei pogués reclamar la proposta.
Però la realitat és que tant Meritxell Batet, presidenta del Congrés, com Ander Gil, president del Senat, han estat absolutament aturats sense prendre cap iniciativa. I això és així perquè ambdós, socialistes, obeeixen l’estricta disciplina de partit, que en la política espanyola es concreta amb l’hiperlideratge del secretari general que mana a l’organització en aquell moment, més si a més és president del govern. Hi ha, per tant, en el fons del problema un segrest no ja per part del poder executiu, sinó del president del govern i d’aquest com a secretari general del PSOE de les funcions que els hi corresponen a les institucions parlamentàries.
Aquest escenari, que Ivan Redondo no contempla en la seva anàlisi, és el que assenyala que efectivament a Espanya es pot posar un interrogant sobre la democràcia i alhora s’ha d’assenyalar que l’estat de dret basat en la independència dels tres poders no existeix.
Loading ...
