La pregunta és pertinent perquè cada vegada abunden més les referències en el sentit que augmenten els desastres naturals. La mateixa Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO) ho assenyalava el 2023 indicant que havien crescut a un ritme de 100 per any, en la dècada del 1970, a 400 anuals en els últims 20 anys.
Ara Word in Data situa, d’acord amb les dades, les reserves pertinents sobre aquest tipus de conclusions perquè en realitat depenen de les bases de dades i aquestes pel que fa als desastres són incompletes i sobretot varien molt en funció del període en qüestió.
La conclusió és que l’augment del nombre de desastres és degut, en part, al biaix que presenten els informes. És a dir, aquells són correctes en relació amb el nombre de desastres “reportats” però són poc probables pel que fa al nombre real d’esdeveniments. I això és a causa del fet que, a mesura que ha passat el temps la capacitat de registrar-los ha crescut.
Si s’observa el gràfic adjunt, es veurà que fins ben entrats els anys 60 el nombre d’esdeveniments és molt baix. A partir dels anys 70 creix i augmenta moltíssim fins a principis de segle i després pel que fa a l’actual període es manté en una xifra alta, però que oscil·la en forma de dents de serra. La causa fonamental és que no hi ha registres vàlids fins als anys 70 i això explica la primera onada de creixement. I en realitat es considera que no es poden comparar les xifres anteriors a l’any 2000 amb les posteriors.
Per això el mateix EM-Dat, base de dades internacionals de desastres, adverteix que no es facin comparacions, i per això ha etiquetat totes les referències anteriors a l’any 2000 com a “històrics”, per diferenciar-los dels registres d’aquestes últimes dècades, que responen a criteris científics identificables i homogenis.
La raó principal, encara que no única, de la diferència és que a mesura que retrocedim en el temps, els esdeveniments petits i mitjans no han quedat ben registrats. Això s’observa en el gràfic de barres adjunt en el qual es pot veure que a principis de segle i fins ben entrats els anys 60, els esdeveniments mitjans i sobretot els petits tenen una molt baixa representació i tot queda en mans dels grans.
Aquest fet contrasta amb les dades que reflecteixen a partir de l’any 2000 on els grans desastres són minoritaris i creixen molt els de grandària mitjana i petita. Per tant, EM-dat no ha d’usar-se com a evidència que hi ha hagut un augment d’esdeveniments naturals catastròfics. I, d’altra banda, aquest tipus de registres tampoc diuen res de la intensitat dels desastres perquè continua havent-hi una gran dificultat per mesurar el seu impacte en víctimes i sobretot destrucció econòmica. D’aquí no té per què deduir-se la premissa contrària: que no hagin augmentat els desastres, sobretot si s’observen tipus específics o llocs molt concrets. Senzillament, el resultat de les dades diu el que els especialistes afirmen: no hi ha evidència d’un augment generalitzat al que es pot afegir, però pot ser que n’hi hagi per tipus específics o territoris concrets. I això segon és el que realment tindria més importància.
Aquestes realitats estadístiques desvirtuarien tot alarmisme global, però al mateix temps també vetarien el negacionisme absolut.
Loading ...
