L’enèsima escena de la pantomima que venen representant el govern Sánchez i el govern Aragonès ens ha donat una nova representació, que per la seva reiteració resulta cada vegada més pobre i monòtona. Bolaños, ministre de presidència, i Laura Vilagrà, consellera de presidència, van reunir-se al palau de la Generalitat per escenificar el nou acte de l’obra i van pactar una cosa tan formidable com aquesta “s’ha iniciat un procés de diàleg, negociació i eventuals acords per a la resolució del conflicte”. Fantàstic. Estem on estàvem.
Ara fem acords que anunciïn la possibilitat que hi hagi acords. El document diu alguna cosa més, parla de posar fi “a la judicialització de la qüestió independentista”. El problema és que no diu com, i mentrestant el govern Sánchez considera que ha fet prou i suficient amb els indults. Mentre el jutjat núm. 13 de Barcelona té a desenes i desenes de dirigents independentistes i excàrrecs mitjans de la Generalitat pendents de si seran condemnats o no per malversació de fons públics pel referèndum de l’1-O. Pel que sembla ERC en tindria prou amb que l’advocat de l’estat adoptés un perfil baix en aquesta i en moltes de les altres causes pendents, però és evident que aquest compromís no garanteix en absolut l’absolució dels inculpats. Per tant, molt ens temem que els que tenen qüestions pendents amb la justícia no acabin en la majoria dels casos del tot bé.
Amb tot això, cal observar que els dos grans temes que van justificar la taula de diàleg per part d’ERC, l’amnistia i la consulta per l’autodeterminació, han desaparegut de l’agenda. L’independentisme ja no parla d’aquestes dues qüestions; ja no existeixen.
Malgrat tot aquest paripé, les enquestes demostren que el vot a ERC continua inamovible, almenys en l’àmbit de les eleccions generals. L’última enquesta publicada al dia 11 de juliol al diari ABC i duta a terme per GAD-3, li atorga els 13 diputats de rigor. Aquest fet i la manca de sentit crític dels mitjans de comunicació a Catalunya juguen a favor de l’immens autoengany en el qual una part de la població viu submergida: la de pensar que s’està treballant per la independència o, uns altres, el de creure que la independència és un risc en la política actual, quan en realitat l’únic que està en joc és una relació de poder entre els dos que manen, el PSOE i ERC.
Per la seva part, JxCat es manté massa aferrat a la moqueta, segurament perquè sap el fred que es passa fora del poder, per poder dir que el rei es passeja en pilotes. És l’efecte de la dependència de la “droga” política:
Sou més influència. Quan s’ha ingerit en la mínima dosi és més difícil deixar-ho que el tabac. Mentrestant els problemes de sempre, els grans problemes, continuen intocats. Ningú al govern català parla ja del nou sistema de finançament que havia d’enllestir-se el 2014, la qüestió del dèficit fiscal és un tema pereclitat malgrat que economistes del nivell de Josep Oliver Alonso gens donat a l’exageració, escriu: “fa por aquesta falta de preocupació inversora a Catalunya per part del govern central”. Però és que la mateixa ERC quan es descuida fa afirmacions com aquesta: “denunciem que l’estat ha transferit només l’1,8% del que es preveia en inversions”. Mentrestant, com ja hem vist, els nostres governants pacten diàlegs per a “la resolució del conflicte”.
Loading ...
