La intenció de JxCat va ser clara des del primer dia. Seguint les instruccions de Puigdemont es tractava d’evitar que un català presidís el Senat, enviant així un missatge de noves possibilitats polítiques. En definitiva el càrrec és una de les tres altes magistratures de l’estat i alhora és la cambra que decideix sobre l’aplicació del 155. Que un català hi estigués al capdavant era d’entrada una bona notícia.
La posició d’ERC semblava diferent perquè no enviava ultimàtums sinó missatges possibilistes. No exigia contrapartides però sí que demanava determinades actituds i gestos, que no tenien perquè ser anteriors a l’elecció d’Iceta. Ara finalment ERC s’ha plegat a la línia de Puigdemont. La seva direcció, o almenys la part majoritària seguidora dels criteris de Junqueras, es veu una i altra vegada entanallada per l’home de Waterloo, per una banda, i per la seva militància molt més radicalitzada que la direcció. El que està succeint amb el cas d’Iceta és una indicació clara del marge de joc del possibilisme independentista: mínim, si no està disposat a trencar amb la ficció de la via unilateral.
Però sent greu aquest escenari, cal dir que encara presenta unes connotacions que l’empitjoren. Una vegada més l’independentisme per interès propi fa saltar pels aires els mecanismes i la pràctica democràtica del Parlament de Catalunya. Des del primer moment el consens de les forces polítiques catalanes va ser que la distribució d’escons al Senat, que corresponen al Parlament i que es distribueixen en funció dels seus resultats electorals per a cada grup, quedaven a mans de la decisió del partit al qual li pertocava el lloc. És a dir, que si bé la votació és de tota la cambra, el candidat que correspon a cada partit és automàticament recolzat per la majoria necessària per fer efectiva l’elecció.
Ara, per primera vegada no serà així i s’imposarà el dictat de la majoria de diputats, composat per aquelles dues forces independentistes i la CUP. La derivada de tot això és ben negativa per a la democràcia perquè significa que s’haurà establert el precedent que la majoria determina quin és el nom que vol per al candidat que li correspon a la minoria. Es produeix una no prevista tutela que impedeix la lliure representació de cada grup. Les normes de joc han canviat, i no a millor.
Cal dir que no és la primera vegada que passa. El grup independentista ja va prescindir de les majories qualificades necessàries i va actuar contra el reglament. També va obviar aquesta qualificació a l’hora d’aprovar les condicions del referèndum, i va liquidar l’Estatut. El que es vulnera en tots aquests casos no és cap norma espanyola, sinó els procediments i exigències de quòrum establerts pel propi Parlament de Catalunya. És un pèssim precedent de com entén la democràcia aquest independentisme. Per al qual la majoria d’escons, petita i minoritària en vots, exerceix com un corró convertint-la en una tirania. No és nou és una pràctica que ja es va estrenar als inicis de la revolució francesa i que després l’estat de dret ha anat desmuntant.
I com a punt final, una consideració política. Com volen negociar amb el govern si d’entrada ja veten el que podia haver estat una apertura negociadora?
