Dues informacions aparentment deslligades s’han fet públiques al mateix temps i per vies diferents. Una ha estat la fiscalia reconeixent ara que es pot concedir la llibertat provisional a tres dels set detinguts dels CDRs acusats de terrorisme.
Sorprèn la decisió perquè els pressumptes delictes són tan greus i comportarien, en el cas de demostrar-se la culpabilitat, penes tan grans que resulta insòlita la llibertat provisional, encara que només sigui de tres dels set. Més encara quan dues setmanes enrere, la mateixa fiscalia argumentava que no es podia concedir aquesta mena de llibertat precisament per la gravetat dels delictes.
Naturalment que ho demani el fiscal no significa que l’Audiència ho atengui, a no ser que presenti fets que demostrin, almenys per a aquests tres inculpats, que l’acusació inicial era infundada. No és un fet aliè que quasi simultàniament el Parlament de Catalunya amb el vot d’ERC va demanar el seu alliberament.
És difícil no pensar que aquest gest forma part de la negociació entre Sánchez i els republicans, sobretot de cara a les seves bases per demostrar que en aquest diàleg s’obtenen beneficis concrets per a l’independentisme. El gest s’ha produït, i ara cal veure els resultats i la seva incidència política.
En la mateixa línia es pot situar l’anunci del president del govern en funcions, Pedro Sánchez, de telefonar a Torra, si bé embolcallat de les trucades a tots els altres presidents autonòmics, seguint un rigorós ordre protocol·lari. D’aquesta manera Sánchez satisfaria parcialment la petició d’ERC que tornés la trucada a Torra, si bé la concreció ha estat de perfil molt més baix, en submergir-la en el “cafè per a tots” telefònic.
Naturalment Torra, per la boca de la seva portaveu Budó, ja ha dit que aquest fet és insuficient i el que reclama són unes converses polítiques de president a president, però de cara a les seves bases, ERC també pot argumentar que almenys ha aconseguit una escletxa en una Bàltica que estava ben glaçada.
És clar que totes aquestes circumstàncies que apunten a l’acord es veuen enterbolides pel problema plantejat entre els dos partners de l’independentisme a causa de la classificació penitenciària dels presos. En teoria, i des d’una lectura de l’independentisme que lluita, és raonable la crítica a que no s’hagi passat directament al tercer grau. En definitiva, està en mans de la pròpia Generalitat.
De fet, però, més que protestar contra ERC a qui caldria dirigir els canons és sobre el mateix Torra, perquè el president té la facultat d’ordenar a un conseller que compleixi una determinada mesura que, com en aquest cas, té un elevat grau de discrecionalitat.
Per tant, la crítica de JxCat és en part oportunista. Si el president de la Generalitat vol tots els empresonats poden ser classificats en el tercer grau. Però aquesta decisió comporta un risc molt important que ERC ha volgut evitar. Mentre que pel segon grau la decisió es mou en l’àmbit ordinari de la justícia pel que fa a la presentació d’un recurs de disconformitat, de difícil èxit en aquest cas. La concessió directa del tercer grau podria ser recorreguda per la fiscalia al Tribunal Suprem, amb risc no ja de perdre els beneficis que els hi volien atorgar, sinó de continuar una temporada més sense poder sortir de la presó.
