El govern d’Alemanya del democratacristià Friedrich Merz es planteja, segons fonts del diari Politico.eu, adquirir una quinzena d’avions de combat nord-americans F-35. Aquests se sumarien als 35 ja previstos des del 2022, elevant la xifra total a 50.
A primera vista, la notícia no té res d’especial: Alemanya adquireix més armament dins de l’immens pla de despeses militars anunciat per Merz.
Però la qüestió és que cada cop que Berlín anuncia una compra de material nord-americà, París esternuda. I més quan es tracta d’aparells aeris, ja que els dos països lideren el que havia de ser el programa europeu de defensa emblemàtic, el Sistema de Combat Aeri del Futur o FCAS (de l’anglès Future Combat Air System), en el qual Espanya té una participació minoritària.
Fet públic el 2017, el FCAS es fixà l’objectiu de desenvolupar conjuntament un avió de combat multimissió que esdevingués la columna vertebral de les forces aèries europees a partir del 2040. L’objectiu no era tan sols disposar d’una plataforma aèria capdavantera a escala mundial, sinó també incrementar l’autonomia estratègica europea, estandarditzar material en servei i aconseguir economies d’escala.
El programa començà amb mal peu, ja que els enginyers francesos de Dassault Aviation, que havia de ser el soci principal del projecte, veieren amb gran suspicàcia les demandes dels seus col·legues alemanys d’Airbus Defence and Space de compartir secrets tecnològics relatius, per exemple, al sistema de control de l’aparell.
De fet, el projecte ja s’aturà durant uns mesos el 2022 per desavinences entre les dues empreses i els ministeris de defensa respectius.
Tres anys més tard, els actors industrials francesos haurien tornat a la càrrega exigint dur a terme el 80% de la feina en els components centrals de l’aparell. El mateix Merz s’hi immiscí durant una trobada a mitjans de juliol amb el secretari general de l’OTAN, Mark Rutte, a Berlín, afirmant que la composició final del consorci no s’havia encara resolt.
Fins ara, Merz s’havia presentat com el nou campió de la indústria de defensa europea, insistint que les forces armades europees havien de comprar més material fabricat dins de les fronteres del bloc. De fet, fa uns mesos arribà inclús a afirmar que “aconseguir pas a pas una independència dels Estats Units” en matèria de defensa era la seva “prioritat absoluta”.
Tanmateix, des de llavors Alemanya ha buscat diverses fórmules per evitar que el seu moviment acabi beneficiant excessivament al país europeu que disposa d’una indústria militar més diversificada, França. Per exemple, el passat abril Berlín proposà que el Regne Unit i Canadà poguessin accedir al pla de finançament militar de la Unió Europea (SAFE).
Merz té una cita amb el president francès Emmanuel Macron abans de l’agost per tractar, entre d’altres, l’estancament del programa FCAS i el rumb que ha de prendre la cooperació europea en defensa.
El que quedà clar en qualsevol cas a la cimera de l’OTAN a la Haia del passat juny és que la idea d’esborrar els Estats Units del mapa fou una follia que haurà durat uns escassos mesos abans que Trump es reafirmés com a líder militar d’Occident.
Cada cop que Berlín anuncia una compra de material nord-americà, París esternuda. I més quan es tracta d'aparells aeris, ja que els dos països lideren el que havia de ser l'emblemàtic programa europeu de defensa Share on X
