La immigració és una qüestió polèmica i de primera magnitud política, com ho constaten totes les recents campanyes i resultats electorals. És una qüestió que afecta moltes persones i que contraposa dos drets: el de buscar una vida millor per una banda i el de salvaguardar el bé comú de la societat per l’altra.
Per això, ha de ser tractat amb cura, la qual cosa significa complir dues qüestions que de fet es resumeixen en una. Plantejar-ho des de la veritat i reconèixer la realitat són dues cares de la mateixa moneda, perquè no hi ha veritat possible si no es reconeixen els fets com són, i això obliga a matisar.
És una evidència que circulen notícies falses sobre la immigració per difamar-la, però també ho és que, a Catalunya i Espanya, els grans mitjans com La Vanguardia, El Periódico, TV3, la ràdio pública, la ràdio dels Godó, TVE, La Sexta, El País, practiquen l’engany sobre la realitat immigratòria sistemàticament, construint un imaginari col·lectiu que no existeix.
Ho fan quan narren una vegada i una altra que la immigració només aporta beneficis i que els immigrants aporten més recursos a la hisenda dels que reben. Falten a la veritat. Primer, perquè quan es fan els comptes, s’oblida que els immigrants que cotitzen a la seguretat social, que no són tots ni molt menys, també cobraran la corresponent pensió, i en introduir aquesta variable els comptes són negatius en molts casos.
De fet, com ho reitera l’economista Miquel Puig, que va ser secretari d’Afers Econòmics i Fons Europeus del Departament d’Economia i Hisenda de la Generalitat de Catalunya amb el Govern d’ERC, la immigració crea llocs de treball amb contribució fiscal negativa, que són tots aquells que en termes monetaris d’avui se situen per sota dels 22.000 euros i que abunden en determinats sectors com els vinculats a l’hostaleria i turisme.
Un exemple de les fake news per desmentir una altra d’oposada el proporciona La Vanguardia en la seva secció de “Verificat”, que presumeix de tal fi: desmentir falsedats.
En la seva última verificació titulava “L’ONU no reconeix el reemplaçament demogràfic a través de la immigració”. Explicava que s’havia deformat un text d’aquest organisme titulat “Reemplaçament migratori: És una solució per a les poblacions en declivi i envelliment?” com sostenien alguns missatges a la xarxa.
El titular donava a entendre que l’emigració no produeix tal reemplaçament demogràfic, la qual cosa no s’ajusta al contingut de l’informe de les Nacions Unides en absolut, per tant, es tracta d’un informe tècnic i no entra en valoracions d’aquest tipus, i simplement introdueix previsions de caràcter demogràfic en relació amb una sèrie de països. Concretament: França, Alemanya, Itàlia, Japó, la República de Corea, Rússia, el Regne Unit, Estats Units, Europa i la Unió Europea per als anys 2000, 2025 i 2050.
L’informe de La Vanguardia el fa negar alguna cosa que no nega, però que a més les xifres demostren, en molts casos, que sí que hi ha un procés de substitució d’una població per una altra. No fa falta esperar informes de les Nacions Unides per això.
En el cas de Catalunya i encara més pel que fa a la ciutat de Barcelona, aquest procés de substitució és evident, quan més del 20% de la població ja és d’origen estranger, xifra que ascendeix a 1/3 en el cas de Barcelona, quan la població compresa entre els 30 i els 45 anys es divideix en proporcions iguals entre autòctons i immigrants. Això és degut a dos factors: una immigració massiva i molt ràpida, i una taxa de natalitat de les famílies immigrants superior a les autòctones.
Aquesta última raó intenta ser rebatuda amb l’afirmació que a llarg termini les taxes de natalitat de les famílies estrangeres tendeixen a convergir amb les autòctones. Això és cert, però com sempre s’oblida una matisació que és molt important: convergir no és fer-se igual, i la diferència entre una i altra de pràcticament mig punt sobre un valor absolut que amb prou feines supera la unitat és encara una diferència molt gran, gairebé del 50%, com a taxes de fertilitat, marca un procés de substitució, que amb el pas del temps i lligat al continu flux immigratori, produeix la substitució nua i crua.
Aquesta diferència és encara més acusada en la població d’origen musulmà. En termes actuals, mentre que la taxa de fertilitat mitjana de Catalunya se situa en 1,1, i si es descompta la porció immigrant amb prou feines s’arriba a un fill per dona en edat fèrtil, les musulmanes superen clarament els 3 fills. En aquest cas, de convergència a llarg termini, n’hi ha poca. Senzillament, no volen reconèixer el problema, i per això el problema creix.
Per exemple, mentre que és una evidència estadística que els delictes d’abusos infantils en la pràctica corresponen en termes absoluts a la població autòctona, en termes relatius, si es distribueix de forma equilibrada en funció del pes de la població nativa i la immigrada, és també una altra evidència estadística que en els abusos a dones el pes dels delinqüents d’origen immigratori és desmesuradament elevat.
En el rerefons de tot això existeix la realitat que Espanya no té cap política immigratòria; home, portes obertes per a tota la migració, lliurament massiu no és la dels caiucs i pasteres, sinó que valen els aeroports, perquè entrar a Espanya i convertir-se en un immigrant il·legal és el més fàcil del món. N’hi ha prou amb proposar-ho.
I això és així, entre altres raons, perquè el govern ha trobat en aquesta immigració massiva una forma fàcil de maquillar els seus resultats econòmics en termes de producte interior brut i ocupació. El simple afegit de més població de manera ràpida mitjançant la immigració fa créixer el PIB i propicia ocupacions de baixa productivitat i, per tant, de baixos salaris.
Tot això permet exhibir xifres absolutes de creixement del PIB i de persones inscrites a la Seguretat Social. Però, és clar, quan això es passa al que realment importa, perquè mesura la prosperitat de les persones, com és la renda per càpita, el muntatge es fa evident, perquè es constata que malgrat que creixem econòmicament com ningú a la Unió Europea, no convergim en renda per càpita amb ella. Augmenta el que produïm en béns i serveis cada any, però com ho fem a força de ficar mà d’obra de baixa qualificació i poca productivitat, en repartir aquell augment, la part que li correspon a cadascú continua sent petita.
Això sense comptar l’impacte immigratori en el cas de Catalunya en la seva llengua, que es troba en un dels processos de regressió més greus que ha registrat des del segle XX, i això malgrat les competències en matèria lingüística i educativa de la Generalitat. O sigui que el problema és greu. Les pressions sobre els lloguers d’habitatges de preu inferior, la situació de l’educació i dels serveis socials saturats per aquesta immigració massiva com és el cas català.
És imperatiu que es produeixi una moratòria en la immigració, que s’entri en una fase molt selectiva que impedeixi el creixement de llocs de treball de baixa productivitat i s’atenguin les necessitats qualificades, alhora que es permet el reagrupament familiar dels que ja estan aquí instal·lats. L’entrada indiscriminada i massiva de personal estranger, almenys fins que les capacitats d’atenció i d’integració a un model productiu molt millor s’hagin resolt.
