El notable historiador José Enrique Ruiz-Domènec escriu a la seva obra Europa que Occident no posseeix el monopoli de l’ésser europeu. En realitat, no hi ha cap raó històrica per afirmar que l’imperi carolingi sigui l’únic successor legítim de Roma, ja que els mateixos arguments podrien aplicar-se igualment a Rússia.
Resulta difícil imaginar que la religió cristiana llatina hagi servit únicament com a vincle espiritual entre els pobles occidentals, sense haver tingut un paper igual d’eficaç entre els pobles orientals.
D’aquesta reflexió es desprèn una fina ironia: les tradicions fonamentals europees són comunes tant a Orient com a Occident. La suposada oposició entre totes dues parts és més aparent que real i neix d’un intent arbitrari de desposseir Europa del seu contingut unitari i integrador.
És fonamental considerar aquest plantejament abans de continuar avançant cap a un conflicte amb Rússia.
Ruiz-Domènec destaca dos fets constitutius i complementaris d’Europa: un, des de Roma a Bizanci i posteriorment a Moscou—coneguda com la Tercera Roma—i un altre, des de les ribes del Tíber cap a Aquisgrà i la Lotaríngia. El cristianisme és el substrat espiritual compartit en totes dues tradicions, amb els matisos propis de l’Església llatina i l’Església ortodoxa.
No obstant això, en l’actualitat, Moscou intenta assumir aquest llegat espiritual mentre que Brussel·les el rebutja obertament, quedant desproveïda així d’una saviesa espiritual essencial per a la supervivència cultural i social a llarg termini. Aquest és precisament el problema central de l’Europa occidental liderada des de Brussel·les.
Un cop superada l’anomalia soviètica, i després d’un breu interludi, és necessari restablir un retrobament entre les dues Europes.
La guerra d’Ucraïna hauria de servir per aprendre sobre les seves causes profundes i no per demonitzar una part enfront de l’altra, error en què també incorre Rússia respecte a Europa. Més aviat, és essencial construir primer una pau sòlida i duradora que permeti després una cooperació estreta, base necessària per a una unió fructífera. Aquest és l’únic camí que permetrà a Europa ser un actor global al nivell de la Xina o dels Estats Units.
No només compartim un mateix tronc històric-cultural, sinó que la Unió Europea i Rússia són harmònicament complementàries en termes econòmics i en disponibilitat de recursos naturals. El potencial d’una unió entre totes dues parts és extraordinari, i abordar-lo positivament no implica buscar bel·ligerància amb els Estats Units, sinó evitar dos escenaris igualment negatius que ara es perfilen:
Un és empènyer Rússia a una aliança antinatural amb la Xina, creant un bloc eurasiàtic que significaria, a llarg termini, la liquidació d’Europa.
L’altre és l’escenari que contempla Trump, amb un pacte amb Putin per frenar la guerra a Ucraïna, establir condicions de pau i estrènyer llaços econòmics amb Rússia.
Aquest segon escenari portaria inevitablement a qüestionar la utilitat de l’OTAN i a la retirada de recursos militars nord-americans a Europa, solucionant en gran part els greus problemes financers dels EUA, el deute públic dels quals supera el 140% del PIB, en gran part derivat de la seva despesa militar.
Aquest enfocament forma part de l’estratègia profunda de Trump, qui, lluny d’estar embogit, representa una disrupció que molts nord-americans veuen necessària per competir contra una la Xina que avança acceleradament cap a la supremacia mundial.
Europa pot i ha d’anticipar-se a aquest projecte nord-americà, abandonant la guia de polítics fracassats com Macron o líders britànics la mirada dels quals sempre apunta cap a l’Atlàntic, lluny de l’interès continental europeu.
Recentment, Ursula von der Leyen ha manifestat la seva aposta per rearmar Europa d’aquí al 2030, declarant: “Europa ha de preparar-se per a la guerra”.
Davant d’aquesta inquietant perspectiva, ens hem de preguntar: realment volem que els nostres fills o nosaltres mateixos anem a una guerra contra Rússia? O preferim que els russos tornin com a turistes a gaudir de les nostres platges? Ens estan empenyent cap a una autèntica guerra civil europea.
Davant d’aquesta inquietant perspectiva, ens hem de preguntar: realment volem que els nostres fills o nosaltres mateixos anem a una guerra contra Rússia? Share on X
Loading ...
