De manera indecent, com s’escau a les pràctiques habituals del personatge, Óscar López, favorit de Sánchez, ministre de gestió desconeguda, secretari general del PSOE madrileny i candidat a la presidència d’aquella comunitat, no s’ha pogut estar de comparar l’assassinat de Charlie Kirk amb alguns dels incidents que pateixen determinats locals del PSOE. Aquesta és la valoració d’un dels membres del govern: la vida humana val igual que la façana maltractada d’un local. Cap ministre ha sortit a matisar la brutalitat de la idea. Potser no els sembla desencertada.
Un destacat periodista de La Vanguardia, Francesc Peirón, corresponsal a Nova York, escriu “va morir a ferro, el mateix que ell mateix va defensar”, una forma de justificar l’assassinat. Com Kirk defensava el dret constitucional de portar armes, tenia sentit que el matessin d’un tret. Aquesta és la lògica que La Vanguardia publica.
La salvatjada del raonament que expressa Peirón és manifesta: Kirk no va agredir mai a ningú; polemitzar, raonar, sí; mai desqualificava a la persona, mai la insultava. Oposava raons, arguments, en debats públics i oberts. En realitat mostrava la fragilitat i irracionalitat dels temes tòpics de la progressia i els joves, com ell, el seguien literalment a milions. Aquest ha estat el seu crim.
Kirk havia popularitzat un mètode de promoure les seves idees basat en el debat lliure i racional. Sol·licitava punts de vista adversos als seus i els rebatia generalment amb èxit. Sovint era insultat i desqualificat, però mai pagava amb la mateixa moneda. El contrast entre ell i els seus detractors era sensacional, i formava part del seu atractiu.
Per aquest motiu, en un país donat a l’insult i atac personal per discrepar de les idees, és necessari fer record de la seva tasca raonant i mostrar la fragilitat dels arguments de temes que ens prohibeixen debatre. Qüestionar els tabús i confrontar amb els tòtems del fonamentalisme de la progressia com l’avortament, el matrimoni homosexual, el canvi de sexe i el feminisme de gènere.
Avortament
El principal argument dels que el defensen és l’autonomia de la dona: es defensa que forçar a continuar un embaràs és una intromissió en la seva llibertat corporal, en disposar com vulgui del seu propi cos. Deixem ara al marge, que aquesta llibertat no és absoluta, i centrem-nos en l’argument, que és una gran fal·làcia.
La ciència i tothom, sap que des de la fecundació existeix un codi genètic únic, diferent del de la mare. L’embrió no és un “potencial humà” sinó un ésser humà en desenvolupament. No és el cos de la mare com ho pot ser una mà o un ronyó i la dependència d’ella no elimina la identitat del que ha de néixer.
Tots passem per fases de dependència (infància, malaltia, vellesa) i això no autoritza altres a disposar de la nostra vida. A més el principi de la inviolabilitat de la vida protegeix amb més força el feble. La justícia es mesura en com tractem el més vulnerable. El que hi ha en tot cas és un conflicte entre la mare que vol eliminar a la criatura i els drets d’aquesta a seguir el seu procés natural.
Matrimoni homosexual
Com en tots els casos entrà per la porta petita i es feu gran des del poder, com l’avortament, que de prohibició fou mal menor, compassió per la dona; fins a esdevenir dret absolut. Ara el matrimoni homosexual, que va començar amb les parelles de fet, és denominat “igualitari”, com si el matrimoni real no ho fos. Es defensa per raó de la igualtat de drets: negar a les parelles del mateix sexe l’accés al matrimoni és discriminatori, ja que limita una institució civil que atorga beneficis i reconeixement, oblidant el principi necessari de dret que no es pot tractar igual el que és diferent i fer-ho és una gran injustícia. Res té a veure el matrimoni real amb la unió homosexual. El matrimoni és així instrumentalitzat per “normalitzar” la percepció social de les relacions homosexuals.
Se supedita una institució que té com a finalitat els fills a una finalitat política. Que la procreació en el matrimoni no sigui obligada, no impedeix que la institució estigui per servir a aquesta finalitat de forma semblant a com l’empresa ha estat concebuda per produir beneficis, malgrat que en mantes ocasions no sigui així, però això no desvirtua la naturalesa i fi de la institució empresarial.
El telos del matrimoni necessita la complementarietat en tots els ordres de l’home i la dona. Sorgeix en totes les cultures com a unió sexual complementària i fèrtil entre baró i muller. Aquesta complementarietat biològica no és intercanviable. La institució matrimonial no es redueix a l’afecte o contracte, sinó que té un fi social: assegurar la continuïtat de la comunitat mitjançant la generació i criança de nous membres per mitjà d’un compromís públic davant la societat. La família basada en pare i mare és el nucli de transmissió de cultura, valors i pertinença, i per tant constitueix capital social, que s’estén a les relacions de parentesc i, al llarg del temps, en la nissaga.
Si es redefineix el matrimoni com a “unió afectiva”, es perd el criteri objectiu de la complementarietat fonament de la continuïtat i cohesió bàsica de la societat i s’obre la porta a altres formes d’unió (poligàmia, unions de conveniència, etc.). En realitat i sobretot es destrueix la noció mateixa de matrimoni, aquest es difumina i va quedant com una opció més d’aparellament cada vegada més marginal. Es perd tota noció que el vincle també comporta un compromís públic. Les conseqüències socials són terribles i contribueixen a la societat desvinculada, a la feblesa dels vincles a l’atomització, a consagrar la satisfacció del desig per sobre del bé comú.
I demà transsexualitat i feminisme de gènere.
Una societat que justifica la violència i anul·la el debat lliure està condemnada a la irracionalitat i a la decadència. #LlibertatDePensament #Cultura #Occident Share on X
Loading ...
