Quan l’episcopat català va publicar, l’any 1985, el document Arrels cristianes de Catalunya, semblava un text pastoral; però sota aquella forma hi havia una proposta de fons: una filosofia moral de la pertinença col·lectiva. Els bisbes no escrivien només sobre fe, sinó sobre identitat. Enmig d’un món secularitzat i fragmentat, cercaven restituir un principi d’unitat: la idea que una comunitat —nació, poble, cultura— només subsisteix si conserva un sentit comú de fons. Aquell text, avui, pot llegir-se no com una afirmació confessional, sinó com una gramàtica cívica per repensar Catalunya.
De les arrels religioses a la consciència civil
Allò que els bisbes anomenaven “arrels cristianes” es pot traduir, en termes seculars, com la necessitat d’un horitzó compartit de sentit. L’arrel no és una relíquia del passat, sinó la profunditat que dona coherència a una comunitat. En un temps de dispersió, la metàfora de l’arrel continua essent fecunda: arrelar-se vol dir trobar la continuïtat entre la memòria i el futur, entre la identitat i l’obertura. Aquesta idea, extreta del registre religiós, esdevé avui una proposta política: sense un nucli ètic i cultural comú, la nació esdevé només administració o sentiment.
En aquest punt, la inspiració del document episcopal continua sent útil. No es tractava —ni ara es tracta— de confondre religió i política, sinó d’entendre que tota comunitat política necessita una dimensió moral i simbòlica. La nació no és només un fet jurídic o econòmic, sinó una forma de convivència fundada en la confiança, la solidaritat i la memòria compartida. Sense aquests vincles, la política es redueix a gestió del poder, i la nació esdevé un mercat d’interessos.
La lliçó de Maritain: nació, societat política i estat
Aquí és on la distinció de Jacques Maritain resulta decisiva. El filòsof francès, inspirador del personalisme comunitari, diferenciava clarament tres ordres: la nació, com a comunitat històrica de cultura i llengua; la societat política, com a espai de convivència i deliberació comuna; i l’estat, com a instrument jurídic i administratiu al servei de la societat. Confondre’ls —advertia— és la font de moltes servituds modernes.
Aplicat al cas català, aquest esquema permet superar la falsa oposició que domina el debat des de fa anys: o bé afirmar la nació catalana implica reclamar la independència de l’Estat espanyol, o bé reconèixer l’Estat espanyol obliga a negar la realitat nacional de Catalunya. Amb la mirada de Maritain, podem trencar aquesta dicotomia: Catalunya pot afirmar plenament la seva identitat nacional sense necessitat d’erigir-se en estat sobirà, sempre que l’Estat espanyol assumeixi una concepció plural de si mateix i garanteixi una autèntica llibertat col·lectiva.
La nació, entesa així, no és un aparell de poder, sinó una comunitat de significats; un espai de cultura, llengua i valors que s’expressa històricament en formes polítiques diverses. L’estat és un mitjà, no un fi. I la societat política, l’àmbit on es construeix la convivència i la lleialtat compartida. Aquest model permet reconciliar identitat i ciutadania, sense que cap de les dues asfixiï l’altra.
La nació com a comunitat moral
Aquesta visió connecta directament amb l’esperit d’Arrels cristianes. Els bisbes afirmaven aleshores que “ésser català” significava participar d’un horitzó ètic, més que no pas d’un projecte de poder. Traslladat al llenguatge civil, això vol dir que la nació catalana pot ser entesa com una comunitat moral, definida per valors i responsabilitats compartides, no per fronteres o sobiranies.
El repte, avui, és precisament recuperar aquesta dimensió moral i cívica del catalanisme. Durant dècades, la política catalana s’ha debatut entre el pragmatisme administratiu i el sobiranisme absolut. L’un ha oblidat la identitat; l’altre, la realitat. Però hi ha una tercera via —no en el sentit polític, sinó filosòfic— que consisteix a afirmar la nació com a projecte ètic i cultural dins d’una societat política plural. Una via que també ens remet a l’exigència ètica d’Alasdair MacIntyre i el seu, És el patriotisme una virtut?
Aquesta posició no equival a renúncia. Requereix exigència: exigir un Estat que reconegui i respecti aquesta pluralitat, i una societat catalana capaç d’exercir la seva llibertat cultural i política sense convertir-la en dogma d’independència, sinó emprar-la com vector de perfecció col·lectiva i personal. En paraules de Maritain, “el valor de la nació rau en la qualitat moral del seu esperit, no en la seva potència estatal.”
Universalitat i particularitat reconciliades
Un altre dels fils que travessa Arrels cristianes és la tensió entre l’universal i el particular. Els bisbes afirmaven que la cultura catalana podia expressar l’universal cristià sense perdre la seva singularitat. Traslladat al pla civil, aquest pensament continua sent vàlid: una nació no s’universalitza renunciant a ser ella mateixa, sinó encarnant el que és universal d’una manera pròpia.
La contribució de Catalunya al conjunt espanyol i europeu podria entendre’s en aquests termes: no com una diferència que separa, sinó com una singularitat que enriqueix. L’error dels qui identifiquen la nació amb l’Estat és creure que només existeix plenitud en la sobirania jurídica. Però hi ha altres formes de plenitud: la cultural, la moral, la comunitària. Una nació pot viure de manera plena si pot expressar lliurement la seva identitat i participar amb igual dignitat en la comunitat política més àmplia. La pròpia història de Catalunya n’és un exemple.
Reconciliar memòria i futur
L’altre gran tema del document episcopal era la continuïtat històrica. Davant la secularització i la fragmentació, proposava retrobar el fil de la memòria col·lectiva. En el pla polític, això significa reconnectar la tradició amb la llibertat. Catalunya no pot ser un projecte sense memòria, però tampoc una memòria sense projecte. La fidelitat a la pròpia història no és repetició, sinó actualització creadora.
Això implica construir una cultura política de continuïtat: allò que uneix generacions més que no pas el que les enfronta. Si Arrels cristianes volia recompondre la unitat entre fe, cultura i poble, avui cal recompondre la unitat entre identitat, convivència i institucions. El repte no és només polític, sinó espiritual en sentit civil: tornar a dotar de sentit el fet de pertànyer a una comunitat.
Un projecte per a un poble plural
En definitiva, la lliçó que podem extreure d’aquell text de 1985 és que la identitat col·lectiva pot ser un espai de reconciliació, no de ruptura. Catalunya pot ser nació sense excloure, pot afirmar-se sense trencar, pot arrelar-se sense tancar-se. I pot fer-ho si entén que la nació no és un destí estatal sinó una vocació de convivència.
La mirada de Maritain ens ajuda a entendre que l’autèntica plenitud política no és el domini, sinó la comunió. Una nació madura és aquella que pot reconèixer el valor dels altres sense perdre el propi. L’Estat, en canvi, només és just quan serveix aquesta comunitat moral i no la domina.
En temps de polarització, recordar les arrels cristianes com a font de reflexió cívica pot semblar un anacronisme. Però potser és tot el contrari: un recordatori que la política, sense una ètica de fons, esdevé pura tècnica; i que la nació, sense un sentit moral, s’esvaeix en la volatilitat del present. Reafirmar Catalunya com a nació moral, cultural i cívica és potser la manera més madura d’assegurar-ne el futur, de regir en el seu floriment humà.
Catalunya pot ser nació plena sense ser estat, si és reconeguda en igualtat i llibertat. #ArrelsCivils #Catalunya Share on X
Loading ...
