Són moments difícils. La sentència sobre els dotze polítics catalans n’assenyala un, perquè és constitutiva d’un conflicte que expressa una crisi profunda. No és l’única. Només cal recordar que ben aviat tornarem a votar, repetint, una vegada i una altra, unes eleccions que no milloren mai la situació.
Aquestes dues grans insolvències no esgoten la llista de grans crisis que s’acumulen, enllacen i retorcen. No són tan espectaculars mediàticament com elles, perquè no tenen les seves descàrregues llampegants, però potser per aquesta raó són més perilloses: la renúncia a tenir fills, l’emergència ambiental i educativa, la destrucció del sentit i dignitat de la feina, l’endeutament públic sense control, la crisi vertebral de la classe mitjana, i la de la identitat significada per ser home o dona, juntament amb d’altres més fins a assolir la dotzena, assenyalen les dificultats i pressenten temps revolts.
Atesa la magnitud del que es descompon i es trenca, apel·lo a una altra mirada que indagui en l’arrel del tot
Per això, atesa la magnitud del que es descompon i es trenca, apel·lo a una altra mirada més humana i global que indagui en l’arrel del tot. I per mi aquest tipus de mirada només és possible mitjançant el gran testimoni de la creu del món: Jesús.
El nucli del que ell ens diu es troba en l’anomenat Sermó de la Muntanya, que segurament és una recopilació de les seves paraules formulades en moments diferents. Allà trobem el parenostre, “vingui a nosaltres el vostre regne i faci’s la vostra voluntat”, les escandaloses Benaurances, “benaventurats els pobres d’esperit, els que ploren, els humils…”, la crida a ser ferment i llum del món, estimar el proïsme inclòs l’enemic, no vèncer amb el mal, sinó amb el bé. És el “beneïu i no maleïu, ningú no busqui el seu propi bé, sinó el de l’altre”; “el més gran entre vosaltres és el que serveix i és serf de tots”. Aquestes i d’altres qüestions més de vida que es van convertir en una cultura moral per a les generacions que ens han precedit. Tot això, mal que bé, ha configurat un tensor moral; allò que estira, fixa, impulsa i dona direcció a la consciència de les persones i al conjunt de la societat. Quan rebaixem massa la seva força, patim. Això passa en el terreny personal, i en el col·lectiu. I a la inversa. La nostra Guerra Civil va ser el mal moment; en la transició el tensor va recobrar part de la seva força. Després l’han anat afluixant fins a gairebé desaparèixer.
Romano Guardini, un gran teòleg alemany, que ha influït en papes tan diferents com Benet XVI i Francesc, té un llibre extraordinari, El Señor. És imprescindible per acostar-se a Jesús, i per aprofundir en la fe. Referint-se al Sermó de la Muntanya, apunta una cosa extraordinària. Afirma que, en aquell moment, tot tendia a l’arribada del Regne de Déu. La potència de l’esperit de Déu hauria transformat tot l’engendrat en una existència on “ Ningú no serà dolent ni farà mal en tota la muntanya santa” ( Isaïes 11, 1-9). Aquest gran canvi s’hauria produït si el missatge hagués estat acollit pel poble i els seus governants, i no només per un grapat d’entre ells. Però això no va succeir. No es va esdevenir perquè Déu requereix la nostra voluntat perquè la seva crida es realitzi.
La redempció no es va realitzar com una explosió de fe i amor, sinó per la mort de Jesús en la creu, com a sacrifici, per recuperar el rebuig. Des d’aquell moment l’assolir aquella terra nova no es realitza en una civilització de l’amor, sinó en una lluita contínua amb el mal que continua niant en i amb nosaltres, de manera que tot progrés humà sembla comportar una pèrdua. Per això, des d’aleshores, el tensor tira, però de vegades es distén.
Hi ha una certa semblança entre aquell rebuig del poble d’Israel i les seves elits, és a dir, el poder, i l’actual del poble europeu forjat en el cristianisme de Roma, la nova Jerusalem. I com aleshores també gran part de les elits polítiques, econòmiques, mediàtiques i culturals abjuren de Jesús. I això és particularment espectacular a Catalunya, a Espanya, construïdes des d’una forta cultura cristiana. Però a diferència dels israelites, que van rebutjar el nou i radical missatge, i que malgrat no atendre’l encara els va quedar el seu antic fonament, a nosaltres, sense la cultura moral cristiana, només ens queden retalls inconnexos.
Sí, ho sé. Pot dir-me que tot això està molt allunyat del concret, de l’ara mateix. I en part tindrà raó. Està allunyat en la mesura que es tracta només del punt de suport del braç de palanca, que és l’acció política. Però aquest braç és una inútil, si no perillosa, barra si no disposa d’aquell punt de suport. Si reconstruïm aquesta gran màquina, si recuperem la base de suport que han expulsat, “la pedra rebutjada pels constructors, ara és la pedra principal”, com diu el Salm 118, prosperarem en el bé de tots i en el propi. No de sobte, no d’un dia per l’altre, sinó en un continu avançar, on la continuïtat i l’ afany són el més important. Perquè precisament és aquest afany el que ens perfecciona.
Article publicat a La Vanguardia
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.