La crisi econòmica que estem vivint també ha causat un empitjorament de les condicions de vida, si és que això era possible, entre els més abandonats de tots, els anomenats sense sostre, les persones que viuen al carrer. El tancament de pensions i hotels barats, que era un espai de refugi més o menys ocasional per a la gent que no té llar, el fet de tancar bars i restaurants als quals podien accedir no sempre amb facilitat als serveis, la vida de carrers comercials que els hi proporcionava recursos, tot això va quedar tremendament alterat pel confinament, i ara els seus efectes encara es fan notar. També pel fet que molts centres que ajudaven a aquestes persones van tancar, deixant-los sense possibilitat d’anar a un lloc a rentar-se, rentar la roba, descansar,…
Les administracions públiques, govern espanyol i Generalitat, en cap moment han contemplat les necessitats dels últims de la filera i a l’àrea metropolitana de Barcelona només l’Ajuntament de la capital va posar en marxa alguns serveis supletoris per pal·liar la desfeta.
Ara que el confinament ja queda enrere, es produeix un nou factor: la crisi expulsa al carrer nova gent. En el moment actual la Fundació Arrels, especialitzada en l’atenció als sense sostre, té comptabilitzades només a la ciutat de Barcelona 1.200 persones, una de les xifres més altes dels últims anys. La seva dimensió, a la qual caldria afegir-hi la de la resta de Catalunya, no és tan gran com per fer impossible una acció realment resolutiva, però ningú pensa en ells.
Ara que està de moda protestar contra el racisme, cal dir que l’arrel principal d’aquest és la pobresa. Hi ha un racisme que no és a la raça sinó al fet de ser pobre i que és comú a tots. Ningú és racista amb el fill d’un xeic del petroli, però sí que ho és amb un noi marroquí de la mateixa edat que arribi sense papers. El factor diferencial real no està en la raça, si no en els diners. Hi ha un racisme contra els sense sostre, i les administracions no fan res substancial per evitar-ho. Més aviat es dediquen a gestionar el problema, a “moure’l” que no és sinònim de solucionar-ho. Això és tan evident que la Fundació Arrels, que té una llarga i meritòria experiència en atendre a aquestes persones, té un pressupost que basa els seus ingressos de 4 milions d’euros en les aportacions privades, que signifiquen el 70% de tots els seus recursos. Això ja dóna una idea de la migradesa de l’interès públic per aquestes persones. Si suprimíssim les actuacions i ajudes que donen aquesta Fundació, Càritas i parròquies i convents, constataríem dolorosament que la gent del carrer viuria amb la més absoluta de les misèries perquè l’estat del benestar és incapaç d’arribar fins a ells.
La Fundació Arrels, especialitzada en l’atenció als sense sostre, té comptabilitzades només a la ciutat de Barcelona 1.200 persones Share on X
Loading ...
