El Dr. Argimon va manifestar que, si poguessin, aplicarien mesures més restrictives. I que no ho fan perquè com som un país pobre, relativament (en realitat, menys ric), els impedeix adoptar restriccions més severes. És sorprenent que després de tants mesos de pandèmia les nostres autoritats sanitàries continuïn centrant, almenys a judicar pel discurs que fan, el pes de la lluita exclusivament sobre els confinaments i dures restriccions. És evident que hi ha d’haver limitacions però, alhora, el que cal és que ens expliquin per què han estat i continuen sent incapaços d’aturar la pandèmia quan aquesta es comença a reproduir una vegada i altra.
A veure, sabem que les restes del coronavirus van desapareixer de les nostres aigües fecals a finals de maig i que van tornar a detectar-se a finals d’agost. L’intèrval de control absolut va ser més aviat curt, però sobretot el que ens diu això és que disposem d’un sistema que anuncia amb molt de temps l’evolució de la pandèmia. A partir d’aquí i a partir dels models que combinen la mobilitat amb la transmissió (i no serà per manca de capacitat informàtica que no podem disposar de bones previsions d’aquesta mena), es podria haver establert un sistema que pogués exercir el control des de l’inici d’aquesta segona onada, però resulta que no és així perquè el sistema català presenta una sèrie de punts febles. Són aquests:
- La dificultat extrema per detectar ràpidament els asimptomàtics transmissors, així com els hípertransmissors.
- La tardança amb que s’han estat donant els resultats de les proves de contagi fetes, que ha significat que moltes d’elles no tinguessin cap capacitat operativa perquè si t’arriba el positiu 5 dies després de l’anàlisi, el mal ja està fet.
- La mancança d’un nombre suficient de rastrejadors i la seva poca preparació relacionada també amb els protocols que es fan servir. En realitat s’ha confós aquesta tasca amb operar des d’un call center com si es tractés de fer enquestes o vendre productes financers per telèfon.
- Finalment, la insuficient capacitat per controlar les quarantenes. La cadena prova-positiu-identificació dels contactes-avís als contactats perquè es tanquin durant 10 dies, no serveix de gairebé res si no hi ha un fort control sobre les persones afectades perquè efectivament el mantinguin i ho facin bé, i sense, qüestió molt important, mesures econòmiques que permetin a les persones que necessiten desesperadament treballar no haver de sortir de casa per fer-ho.
Tot això no està resolt. Hi ha un error de fons en tot plegat que carrega el cost sobre la població i alhora es revela escassament eficaç per al control. Aquest error consisteix en no contemplar els costos d’oportunitat real i voler estalviar-se la xocolata del lloro. Quant costa un malalt de Covid-19 ingressat a l’hospital, quant a l’UCI? És una veritable fortuna el que tot això representa, i si només s’hagués dedicat una petita part d’aquesta xifra a crear un sistema integrat de detecció ràpida, rastreig i control, avui tindríem molts menys malalts, morts i una activitat econòmica més normalitzada. Cal que hi hagi una sacsejada en les estructures que governen tot això perquè dóna la sensació que, com diu la dita, “quan només es té un martell tot sembla un clau”.
Loading ...
