Els petits déus s’han tornat bojos i ens porten a la guerra

En els darrers quinze dies, diversos polítics europeus i líders de la Unió Europea han fet crides explícites al rearmament i a l’enfortiment de la defensa davant l’amenaça russa,  subratllant el risc d’atacs híbrids —drons, sabotatges i incursions aèries— que posen en tensió la seguretat col·lectiva.

La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, ha assenyalat en declaracions davant del Parlament Europeu i en trobades amb mandataris que Rússia està “testant la Unió Europea” i busca sembrar divisió i ansietat a les societats mitjançant una guerra híbrida que combina accions convencionals i no convencionals: incursions de drons en espais aeris d’estats membres, actes de sabotatge i agressions informàtiques. Von der Leyen emfatitza que la UE no permetrà que Moscou assoleixi aquest objectiu i aposta per reforçar les capacitats defensives comunitàries, proposant mesures com un “mur de drons” i una vigilància reforçada al flanc oriental.

Altres líders, com la primera ministra danesa, Mette Frederiksen i el president francès Emmanuel Macron, han denunciat públicament aquesta guerra híbrida i han subratllat la necessitat d’un ambiciós pla de rearmament europeu, amb més despesa en defensa i preparació militar conjunta. Macron, en particular, ha impulsat a París la mobilització de caps d’Estat Major per definir garanties de seguretat creïbles per a Ucraïna i Europa, defensant una resposta “operacional” i sense debilitat davant de la confrontació amb Rússia.

En una cimera informal a Copenhaguen, els líders de la UE van debatre aquestes amenaces híbrides i la urgència de reforçar de manera substancial la defensa aèria i les capacitats militars, impulsant la cooperació i explorant mecanismes de finançament comú —préstecs o deute compartit per a material bèl·lic—. Hi ha una preocupació generalitzada per possibles atacs amb drons russos, espionatge aeri i sabotatges destinats a soscavar la seguretat i la unitat europea, per la qual cosa la majoria dels assistents va coincidir a accelerar els plans de rearmament i la defensa comuna per afrontar un context geopolític de creixent tensió amb Moscou.

En resum, la intervenció política europea en les últimes dues setmanes ha estat una crida unida i urgent a reforçar la defensa davant una suposada guerra híbrida russa, amb declaracions contundents com les de Von der Leyen al Parlament Europeu, que adverteixen del risc real d’atacs i promouen la coordinació de respostes polítiques i militars conjuntes per protegir l’estabilitat del continent.

Anders Fogh Rasmussen, exsecretari general de l’OTAN (2009–2014), va contribuir a elevar l’alarma amb la seva advertència: “Ningú està fora de perill. No descarto atacs russos contra països del sud d’Europa”.

Però la realitat demostra que l’amenaça russa, presa en conjunt, és una entelèquia si es compara en termes convencionals amb la capacitat militar agregada europea: vegem-ne les xifres.

La despesa en defensa dels països europeus membres de l’OTAN el 2025 voreja el 2,1% del PIB agregat, equivalent a aproximadament 381.000 milions d’euros, segons estimacions de l’Agència Europea de Defensa. Els aliats europeus i el Canadà arriben de manera conjunta al 2,27% del seu PIB en inversió militar, i l’OTAN ha fixat com a horitzó el 5% del PIB per al 2035, cosa que suposaria prop de 900.000 milions d’euros anuals.

Rússia, per part seva, destinarà 133.630 milions de dòlars (126.844 milions d’euros) a defensa el 2025, cosa que representa el 6,31% del seu PIB estimat per a l’any. El PIB nominal rus per al 2025 se situa —segons les fonts que manegen aquestes estimacions— al voltant de 2.052–2.195 mil milions de dòlars (1.920–2.100 mil milions d’euros). Si es compara la mida de la seva economia amb la de països europeus, s’aproxima a la d’Itàlia, l’economia de la qual també supera els dos bilions de dòlars (al voltant d’1,9 bilions d’euros), i queda molt per sota d’economies com la d’Alemanya, França o el Regne Unit.

Resum comparatiu:

• Europa OTAN (2025):

PIB agregat: 18 bilions d’euros.

Despesa en defensa: 381.000 milions d’euros (2,1% del PIB).

• Rússia (2025):

PIB: 2.052–2.195 mil milions de dòlars (1.920–2.100 mil milions d’euros).

Despesa en defensa: 133.630 milions de dòlars ( 126.844 milions d’euros; 6,31% del PIB).

El PIB rus és comparable al d’Itàlia.

Aquestes dades assenyalen, amb contundència, tres realitats essencials:

1. La capacitat militar convencional russa és reduïda en termes agregats davant del potencial europeu; una força atacant necessita una superioritat clara per imposar-se per la força.
2. L’esforç rus per mantenir la potència militar és molt elevat en proporció a la seva economia (6% del PIB), mentre que l’esforç europeu és relativament inferior; un punt addicional de PIB en despesa –passar del 2,1% al 3%– acostaria l’esforç europeu al total de la despesa militar russa actual; per equiparar aquest augment Rússia hauria de multiplicar el seu esforç al doble, una tasca econòmicament ruïnosa. En termes senzills: el potencial econòmic-militar de Rússia s’assembla al d’Itàlia, i per això resulta dubtós que Moscou es pugui imposar per mitjans convencionals a tot Europa.
3. Amb tot, hi ha una diferència crítica: Rússia té un arsenal nuclear ampli i dissuasiu, capaç d’infligir devastació massiva. Aquest poder nuclear és el perill real que cal evitar: que, davant la pressió o la sensació de setge, Moscou recorri —encara que sigui de forma limitada— a la seva capacitat nuclear per evitar el que percep com una agressió, cosa que podria desencadenar una resposta en cadena amb conseqüències catastròfiques. La lògica de l’escalada nuclear és el risc central que cal prevenir.

Davant d’aquesta disjuntiva, què cal evitar i com cal procedir?

El camí emprès en molts escenaris occidentals és, paradoxalment, el contrari del necessari. El problema essencial és la desconfiança mútua. Per tant, la política prudent exigeix parlar, no pas per amenaçar; per construir pas a pas garanties concretes que generin un estat creixent de confiança. Això inclou reobrir vies de diàleg, recuperar relacions comercials i reactivar la cooperació amb Rússia en els àmbits possibles: aquesta és l’única clau realista. Davant d’un govern i un règim amb què es pot discrepar i diferir, hi ha la possibilitat de negociar i pactar mesures que redueixin riscos.

Deixar-se portar per la lògica hipersensible del govern ucraïnès —que cerca resoldre el seu conflicte ampliant la confrontació total amb Rússia— seria suïcida. No es pot acceptar aquesta dinàmica. Tanmateix, en això estan els nostres petits déus que ens governen. No ho podem permetre.

 Loading ...