És evident que els menors immigrants no acompanyants com a conjunt no són un problema, o almenys no haurien de ser-ho, però la veritat és que estan generant un nou front de conflicte fins ara desconegut a Catalunya, com és el del refús d’aquesta immigració, que corre el risc d’estendre’s si no s’aconsegueix diluir el problema.
La Generalitat ha optat per abordar la qüestió per una via indubtablement populista, acusant l’extrema dreta d’estar darrera del conflicte. És evident que alguns personatges d’aquesta tessitura es fan presents en totes les ocasions en les quals la immigració apareix com un problema. Però aquestes quatre figures pintoresques no tenen la capacitat de moure els aldarulls que s’han produït, perquè en realitat aquests responen a conflictes reals que es donen amb alguns, i no pas pocs, d’aquests xicots. Quan la Generalitat diu que la gran majoria, el 80%, dels menas no delinqueixen està afirmant una realitat però al mateix temps està dient que el 20% sí que en comenten de delictes. Si aquesta proporció la traduïm als 4.200 menors que tutela la Generalitat representa que 840 d’entre ells, que no és una xifra petita, cometen delictes menors que, a més, es concentren en poblacions allà on estan acollits i a àrees de Barcelona -al Raval- molt específiques, amb la qual cosa multipliquen l’impacte de la seva imatge com a delinqüents. A més, de l’ordre d’una setantena de menas han comés delictes greus, fet que té un fort impacte mediàtic, com són els recents casos de presumptes agressions o abusos sexuals.
Darrera de tot aquest problema hi ha la incapacitat del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies i de fet del conjunt de la Generalitat per donar un tracte adient a aquesta problemàtica. La DGAIA (Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència) s’excusa en que ha hagut d’improvisar les solucions. El que no diu és que porta dos anys gestionant aquest tema i aquest període és massa temps com per poder-lo abordar des de la improvisació. A partir del primer trimestre quan el problema es va començar a produir, la Generalitat hauria d’haver desplegat un projecte que fos capaç de minimitzar els aspectes negatius “aquí caic, aquí m’aixeco“ . A sobre, anuncia que n’espera un miler més d’aquí a final d’any, el que significarà accentuar el problema si l’administració catalana no és capaç de portar la resposta que fins ara no ha trobat.
El més tragicòmic de tot plegat és que a sobre la Generalitat ha demanat en reiterades ocasions fer-se càrrec de refugiats per raons humanitàries. Com el govern espanyol ha procedit a la seva admissió amb comptagotes, afortunadament no ha hagut de transformar el desig en realitat perquè del contrari és previsible que haguessin aconseguit crear un nou problema.
En tota la qüestió cal escoltar atentament els alcaldes afectats, i aquests demanen en l’essencial dues coses: més recursos i més implicació del govern de Catalunya, i més policia. Tot un símptoma.
