El govern espanyol té oberts o ha obert per decisió pròpia, uns grans fronts que sens dubte afecten no només al present, sinó al futur del país a mitjà termini d’una manera important i que segons com es resolguin el poden conduir a un estat de crisi permanent.
El primer d’aquests fronts és l’institucional. A diferència dels altres, el del control de la pandèmia i la situació i resposta econòmica, aquest obeeix en gran manera a la iniciativa del mateix govern. És evident que el PP hi contribueix d’una manera notable, però també que qui té la paella pel mànec en aquest camp, el de les institucions, és sempre el que governa, excepte en aquells casos històrics en els quals la pugna es trasllada en pes al carrer, cosa que paradoxalment sembla que estigui assajant la coalició governamental a Madrid, en impulsar les manifestacions, amb particular importància al barri de Vallecas.
Podria fer-se la lectura excessivament malèvola en el sentit que el govern Sánchez, que com tots té vocació de continuïtat indefinida i alhora es veu desbordat per la situació econòmica i sanitària, ha obert un front en l’àmbit de les institucions per focalitzar l’atenció i cohesionar els propis seguidors, i situar en segon pla els problemes econòmics i de la Covid-19.
En poc temps, el govern per una banda o l’altra ha ressuscitat la pugna per la transició i sobre el franquisme amb una nova llei de la memòria històrica. Ha situat en primera línia de foc al cap de l’estat, tant per part de la majoria governamental, vetant la visita del rei a Barcelona per satisfer les demandes independentistes, com per part de la minoria de Podemos reclamant l’enderrocament de la monarquia en la figura de tot un ministre, Garzón, que no deixa de ser un membre del govern, encara que realment el seu ministeri tingui la importància d’una direcció general.
També ha obert una batalla en l’àmbit dels fiscals. La decisió del número dos de la fiscalia Luís Navajas per passar per sobre dels fiscals de sala del Suprem, i les seves explosives declaracions contra ells parlant de “tropa”, no eren en cap cas una necessitat. A aquest punt se li afegeix la pugna amb la major part de la magistratura i s’arrodoneix amb la guerra d’extermini que ha llençat contra el PP a Madrid i també al Congrés dels Diputats, on s’ha produït l’anomalia que la majoria del Parlament ha censurat a l’oposició, el PP, per no facilitar la renovació de les institucions quan l’habitual és que l’objecte de control sigui el govern. És clar que es pot argumentar amb raó, que aquest vessant d’anar per al PP es veu facilitada per la incapacitat política d’aquest grup, com ho manifesta la pèssima gestió a la Comunitat de Madrid amb una presidenta, Ayuso, un altre fitxatge exclusiu de Casado i el mateix posicionament global del PP, que no ha trobat la forma de fer una posició centrada en els problemes reals i alhora aportar una responsabilitat d’estat en una situació tan difícil.
Desgastar simultàniament el cap d’estat, la justícia, i el primer partit de l’oposició dibuixa un escenari molt greu perquè són tres peces imprescindibles pel funcionament del sistema democràtic. Sense elles, sense un àrbitre no discutit, un poder judicial respectat i clarament independent i una oposició que sigui alternativa real de govern, la democràcia parlamentària deixa d’existir i es transforma en “una democràcia dirigida”.
Loading ...
