Els governs de Pedro Sánchez a Madrid i de Salvador Illa a Catalunya s’han convertit, des del punt de vista del contribuent, en els més costosos de tota la nostra història recent. El cost no és retòric ni simbòlic: és directe, tangible i mesurable a final de mes. Les nostres butxaques han estat sotmeses a una extracció constant de recursos. I el més greu no és només que paguem més, sinó que en rebem menys.
Catalunya presenta, amb diferència, la fiscalitat pròpia específica més elevada de totes les comunitats autònomes. Aquesta singularitat no es tradueix en millors serveis. Ben al contrari: els indicadors de qualitat dels serveis públics —sanitat, educació, infraestructures, administració— mostren un deteriorament progressiu. Més pressió fiscal, pitjors prestacions. Aquesta és la paradoxa catalana.
Per la seva banda, el govern de Pedro Sánchez ha aprofitat el context inflacionari per consolidar una escalada recaptatòria sense precedents. La inflació actua com un multiplicador fiscal silenciós: incrementa la base imposable de l’IVA i empeny els contribuents cap a trams superiors de l’IRPF sense necessitat d’apujar formalment els tipus.
A més dels augments impositius i en la falca fiscal (determinada pel que paguem a la Seguretat Social) a aquest efecte automàtic s’hi han sumat modificacions fiscals que han incrementat encara més la càrrega que suportem els ciutadans. El resultat és un dogal al coll del contribuent mitjà cada cop més estret.
Les dades són eloqüents.
El 2020, en plena pandèmia, els ingressos tributaris van caure un 8,8%. Era una contracció esperable en un any d’aturada econòmica. Però el 2021 la recaptació va créixer un 15,1%, recuperant sobradament la davallada. El 2022 l’augment va ser del 14,4%. El 2023, malgrat una moderació relativa, l’increment va ser encara substancial: un 6,4%. El 2024 el creixement es va accelerar fins al 8,4%, i l’any següent va assolir un 9,5%.
De 2021 ençà, els ingressos tributaris han augmentat més d’un 50%. Aquesta xifra no és neutra: surt essencialment de l’IRPF i de l’IVA, és a dir, de les rendes del treball i del consum quotidià. No estem parlant d’ingressos extraordinaris provinents de noves fonts estructurals, sinó d’una extracció creixent sobre les mateixes bases de sempre: salaris, activitat empresarial, despesa de les famílies. I a sobre hi ha sectors privilegiats com el turisme, que ves a saber perquè i malgrat la saturació, manté un IVA reduït del 10%.
Davant d’aquestes magnituds, les preguntes són inevitables.
Assalariats: en quin percentatge ha crescut el vostre salari anual des del 2021? Ha augmentat més d’un 50%?
Empresaris: quin ha estat el vostre increment net de beneficis any rere any en aquest mateix període?
Directius i professionals qualificats: els vostres ingressos han seguit el mateix ritme que la recaptació de l’Estat?
Comerciants i autònoms: la vostra renda disponible ha experimentat un salt equivalent?
La resposta, en la immensa majoria dels casos, és negativa. Els salaris han crescut, en el millor dels escenaris, a ritmes de la inflació acumulada. Els marges empresarials s’han vist pressionats per l’augment de costos energètics, laborals i financers. Els autònoms han patit cotitzacions més altes i exigències administratives més elevades.
La distància entre el que creix la recaptació pública i el que creix la renda privada és abismal, mentre l’augment rampant de l’absentisme laboral, davant la mirada mirífica de l’administració ha crescut de manera rampant.
Aquesta divergència defineix la fotografia actual: un sector públic que incrementa la seva capacitat extractiva a un ritme molt superior al creixement real de la renda dels ciutadans. Quan l’Estat creix molt més ràpidament que la societat que el sustenta, el desequilibri és estructural.
El problema no és només quantitatiu, sinó qualitatiu.
Paguem més sense que hi hagi una millora en l’eficiència de la despesa, al contrari, els efectes són que el país cau a trossos, els ferrocarrils no funcionen, els mestres i metges van a la vaga, les carreteres i autopistes es degraden, les administracions semblen col·lapsades davant un augment sobtat de població immigrant.
L’augment recaptatori no s’ha traduït en una reforma profunda de l’administració, ni en una racionalització de la despesa corrent, ni en una millora visible dels serveis.
La pregunta del milió és aquesta: en què s’ha traduït un 50% més d’ingressos d’augment fiscal, al que cal afegir la pluja de milers de milions dels Fons Next Generation?
Tot plegat és molt gruixut, és un escàndol que no registra la indignació ciutadana. I el pitjor del cas és que sotmesos a aquesta dinàmica d’impunitat dels que governen, distrets en com s’insulten, els que vulguin de nou continuaran fent el mateix si no hi ha un “prou” ben sonor. La sensació generalitzada és que l’esforç fiscal alimenta estructures cada cop més costoses, però no necessàriament més eficients.
Quan es treballa la major part de l’any per satisfer les exigències fiscals i no es percep un retorn adequat en forma de serveis, seguretat jurídica i prosperitat compartida, el contracte implícit entre governants i governats es tensiona. I aquesta tensió no és una abstracció ideològica: es reflecteix en el desànim social.
La recaptació fiscal ha crescut més d’un 50% des del 2021. Els teus ingressos també? #Fiscalitat #Impostos #Espanya Share on X
Loading ...
