Enganyar és l’acció d’induir a error una altra persona. Perquè hi hagi engany, normalment es requereixen dos elements: la falta de veritat i la intenció. Generalment, implica la voluntat conscient de manipular la percepció de l’altre.
L’engany es pot manifestar de diverses formes i en diferents àmbits:
La Mentida: dir directament el contrari de la veritat o inventar fets.
L’Omissió: callar informació rellevant que, si l’altra persona sabés, canviaria la seva decisió o opinió.
La Simulació o Disfressa: aparentar ser el que no s’és (comportament, aparença física, documents falsos).
La Mitja Veritat: utilitzar una part de la veritat per donar credibilitat a una conclusió falsa.
Doncs bé, hi ha una constant que travessa la política catalana com un fil invisible, però robust, d’aquells que, quan finalment els veus, ja fa anys que t’estrenyen el canell: l’engany com a sistema. Una pedagogia del miratge, una manera d’administrar il·lusions mentre es conrea, amb paciència de monjo, la resignació col·lectiva. Tot plegat s’ha fet tan habitual que ja forma part del paisatge emocional del país, com la boira d’hivern a la plana o la sorra que el vent aixeca a les rambles.
Finançament singular
La prova? No cal remuntar-se gaire lluny. N’hi ha prou d’evocar aquell finançament “específic, bilateral, singular i irrepetible” que havia de ser la condició sine qua non perquè Esquerra Republicana lliurés el govern al PSC. Un pacte presentat com una obra mestra del tacticisme, com la nova arquitectura fiscal del país. I, tanmateix, com tantes vegades, la solemnitat dels discursos ha acabat convertint-se en una estampa melancòlica.
El temps ha passat, les promeses s’han esvaït i el que en queda és exactament allò que des de converses s’havia advertit amb insistència: el suposat finançament diferenciat no era més que una versió tunejada del que ja existeix. Una mica de vernís, un parell de paraules noves, un isard per aquí i la muntanya d’espígol per allà… però la mateixa estructura de sempre.
El resultat final? Cap recaptació pròpia, cap sobirania fiscal, cap cessió integral d’impostos amb quota corresponent al govern espanyol. Cap “model basc”, ni de lluny. Catalunya continuarà dins del règim comú, i el que arribarà —si arriba— serà una injecció de recursos general per a totes les comunitats, amb la nostra part proporcional.
La mateixa consellera d’Economia ha deixat anar que el càlcul oscil·laria entre 3.700 i 5.000 milions. I això dins d’un paquet estatal d’uns 20.000 milions. La regla de tres no menteix: és la proporció actual “grosso modo” La comissió d’experts destinada a repensar el model —més d’un any treballant— no ha emès ni un sospir. Martí Carnicer, coordinador, ha estat més silenciós que una biblioteca monàstica després de completes. Tot plegat indica que no hi ha res més que la intenció de voler fer creure el contrari.
És l’antiga tècnica: promoure una ficció, amplificar-la amb focs artificials i esperar que la gent, cansada i necessitada d’esperança, hi cregui.
Però el finançament no és l’únic miratge.
Llei de l’habitatge
Segon cas: la llei de l’habitatge. Un relat de triomf que, quan rasques una mica, desprèn pols de runa. Ens han dit i repetit que els preus s’han contingut, que tot va millorant, que el mercat del lloguer respira. Però el que no es diu és el que qualsevol ciutadà pot comprovar en dos minuts, que els pisos han desaparegut dels portals.
No n’hi ha. Literalment.
Les immobiliàries —algunes ho reconeixen amb discreció d’escolanet— ja només publiquen un de cada cinc pisos. La resta vola sense ni tan sols treure el nas a internet. Per què? Perquè la demanda és tan aclaparadora que no cal anunciar-los. Només cal aixecar el dit. I aleshores es produeix el fenomen més trist d’aquesta dècada: els joves convertits en aspirants que porten un dossier vital per demostrar que són els llogaters perfectes, exhibint nòmines, avals paterns i, si calgués, la carta de recomanació de la mestra de tercer de primària.
És la realitat: un mercat exhaust, ofegat, desequilibrat, que ningú no ha volgut explicar del tot per què la llei havia de ser la gran bandera de la “solució”. Un altre relat construït de dalt a baix, mentre la vida a terra es feia cada cop més estreta i més cara.
Llei de mesures urgents per fer front al sensellarisme
I arribem al tercer capítol, el més obscur, potser perquè la seva magnitud moral supera la seva visibilitat mediàtica. La llei de mesures urgents per fer front al sensellarisme, presentada el 25 de gener de 2022, i que, tres anys i mig després, continua encallada en algun passadís del Parlament, com un cadàver administratiu que ningú no gosa enterrar.
La llei venia avalada per cinc grans entitats socials i set grups parlamentaris. Era un projecte consensuat, senzill, urgent, humanament imprescindible. I, malgrat això, ha quedat com una peça de museu. Les promeses de governants —algunes reiterades, fins i tot pel mateix Illa— no han servit per desencallar-la. Sempre “a punt”, sempre “imminent”, sempre “resolta”… però mai aprovada.
I quan, finalment, arribi, caldrà un altre miracle: el pressupost. Perquè sense diners, la llei serà només un text benintencionat, una declaració solemne sobre el paper mentre milers de persones dormen a la intempèrie com si fóssim un país que encara no ha descobert el segle XXI.
Aquí l’engany adquireix una dimensió moral: fer creure que la solució és imminent mentre es deixa passar el temps, sabent que el temps, en aquest cas, mata.
Tot forma part d’un mateix mecanisme: governar amb paraules, ajornar amb excuses i confiar que la ciutadania, fatigada, acabi confonent els desitjos amb la realitat.
Aquest és el manual. La política com a màquina de fum. I nosaltres, atrapats dins la boira.
El finançament diferenciat és el mateix gos amb un altre collar. #FinançamentSingular Share on X
Loading ...
