El fet és aquest: les 13 Cambres de Comerç de Catalunya, Foment del Treball, Pimec, FemCat, el Col·legi d’Economistes de Catalunya, el RACC, Barcelona Global i el Cercle d’Economia han signat una declaració que demana un nou model de finançament, donat que l’actual “no és ni transparent, ni equitatiu, ni eficient i representa un obstacle important per al progrés econòmic i benestar social de moltes comunitats autònomes, entre les quals Catalunya”.
Per superar aquesta qüestió proposa una doble i diferenciada solució. Un model federal com el dels EUA per establir la capacitat normativa de gestió, recaptació i inspecció de totes les autonomies compartint les mateixes bases imposables, o bé una solució que està als extrems, el pacte fiscal, amb el qual la Generalitat recaptaria i gestionaria tots els tributs i assumiria el poder normatiu similar al de les comunitats forals.
És un fet extraordinari que tantes entitats econòmiques de perfil diferent s’hagin posat d’acord per reivindicar un millor finançament per a Catalunya. És evident que les solucions que proposen incorporen tipus de propostes molt diferents, però això no pot fer oblidar que el que hi ha darrere és una manifestació de gran insatisfacció per la situació actual i d’urgència perquè d’una vegada per totes es trobi una solució.
L’estranyesa prové de que el món empresarial, en el seu sentit més ampli, emprèn aquesta iniciativa quan precisament resulta que els partits catalans al Congrés tenen com mai la paella pel mànec. Tant ERC com JxCat poden fer tremolar el govern espanyol quan vulguin. Mai hi havia hagut una situació tan favorable, però que no obté resultats per a Catalunya més enllà dels interessos tancats en l’especificitat partidista. De discursos n’anem sobrats. Sigui dit, de pas, la capacitat per reiterar tòpics d’Aragonès en aquest terreny no l’han millorat ni tan sols la IA: el resultat de tant discurs és ni cinc de calaix. Sí, ja sabem que hi ha hagut els indults i ara l’amnistia. Però ens estem referint a un altre ordre de coses, a aquelles que actuen en benefici de tots els catalans. És molt legítim que els partits vulguin beneficiar als seus, però no en perjudici ni oblit del bé comú, dels interessos i necessitats del conjunt de la població. I aquests radiquen en gran manera en un millor finançament. Més quan fa 10 anys que s’incompleixen el terminis de revisió. Això, potser, no serà inconstitucional, o sí, en tot cas el que és evident és que és perfectament il·legal i de cap manera és tolerable.
Però, ni la famosa taula de diàleg o negociació, perquè ves a saber al final quin era el nom veritable, ni ERC ni la declaració de Puigdemont a l’inici de les negociacions amb Sánchez han servit absolutament de res. És més, de finançament ni se’n parla, perquè del contrari, aquestes entitats algunes de les quals són bastant curoses a l’hora de mullar-se públicament, no s’haurien apuntat a la declaració.
I no només únicament del que no es parla, sinó és que fins i tot quan s’acorda una cosa, després els seus resultats no apareixen per cap banda. És el cas per exemple del polèmic acord sobre immigració al qual va arribar Junts. Mai hem conegut en què consisteix i òbviament no veiem per cap banda quines són les seves conseqüències, i no és que no sigui una qüestió important per als catalans.
Per què es produeix aquesta greu contradicció? Doncs perquè funciona una lògica perversa: res que pugui perjudicar en realitat a Sánchez serà plantejat per l’independentisme si no s’adequa electoralment a fer-ho, i el finançament és una pedra a la sabata del govern espanyol més gran i més difícil dur a terme que l’amnistia, perquè fa esclatar les contradiccions entre els diferents interessos de les comunitats autònomes per sobre de les sigles del partit, i això és l’últim que avui necessita un malmès PSOE. D’aquesta manera continuarem indefinidament suportant un model de finançament que porta una dècada de retard en la seva renovació, que fa que mentre que Catalunya sigui la 2a comunitat autònoma, exceptuant les de règim foral, pel seu PIB per càpita, resulta que cau a la 10a posició quan es contemplen els recursos rebuts i a la 14a si es pren en consideració el cost de la vida.
Després de tants anys és una evidència que ni ERC ni JxCat serveixen per servir als interessos de Catalunya considerada com un tot; a tota la seva gent. Perquè la seva agenda és tan particular que ho impedeix, i la seva lògica política tan enganxada a Sánchez que ho fa impossible.
Necessitem uns partits polítics catalans que responguin com en altres èpoques a les necessitats del país sense més consideracions ni aficions ideològiques. Necessitem partits catalans que pensin en el tot, en lloc de procurar només pel seu partit i els seus ingressos.
