Avui existeix una constatació clara del fracàs de les polítiques governamentals contra la violència que, sobretot, experimenten les dones i, en més gran mesura encara, les menors. Això es fa evident en les xifres de com ha evolucionat aquest problema en els últims anys. I no serà per manca de rellevància política i mediàtica ni de recursos o pactes d’Estat, ja que, de fet, és un dels pocs temes que han rebut consens en els darrers anys. És en la concepció cultural i moral que envolta aquestes polítiques públiques, i les informa, on rau l’arrel d’aquest estrepitós fracàs.
Recentment s’ha publicat un informe que analitza un aspecte del problema: l’estudi “Violència sexual exercida en grup: anàlisi epidemiològica i aspectes criminològics a Espanya”, elaborat pel Ministeri de l’Interior en col·laboració amb diverses universitats.
Encara que les agressions sexuals en grup representen un petit contingent dins del total, tenen una càrrega terrible perquè involucren l’acció conjunta de diversos agressors. Del conjunt d’aquestes agressions, un 3% són exercides per dues persones i un 1,4% per tres o més, sent aquestes darreres conegudes com a “manades”. Una característica rellevant és que, com més joves són els agressors, més llargues i violentes són les accions i, a més, més gran és el nombre d’integrants del grup. L’edat mitjana dels agressors és de 23,8 anys, mentre que la de les víctimes és de 23,4. Una de cada tres víctimes és menor d’edat, un percentatge aclaparador i terrible, ja que la proporció de noies menors en la població total femenina és molt menor. Això implica que la seva prevalença com a víctimes és molt més alta que en dones majors d’edat.
Aquest patró no és una excepció, ja que succeeix també amb la violència sexual en general, que és comesa majoritàriament per una sola persona. L’informe revela, a més, que gairebé la meitat d’aquestes agressions tenen lloc en contextos relacionats amb l’oci nocturn i es concentren durant els caps de setmana.
Tanmateix, les denúncies constitueixen només una petita part del total. Les dades del Ministeri de l’Interior, recollides en els seus informes anuals sobre delictes contra la llibertat sexual, exposen un panorama desolador. El 2017 es van registrar 11.692 delictes d’aquest tipus, mentre que el 2023 es van assolir els 21.855. En només set anys, els casos gairebé s’han duplicat, multiplicant-se per 1,9. Dins d’aquesta categoria, el delicte més violent, l’agressió sexual amb penetració, ha mostrat un creixement encara més gran: el 2017 es van registrar 2.136 delictes (18% del total), mentre que el 2023 se’n van comptabilitzar 4.890 (22%), cosa que representa un augment de 4 punts percentuals en set anys.
Això confirma el que s’ha assenyalat al principi: el rotund fracàs de les polítiques aplicades. Si analitzéssim una sèrie més àmplia des del 2013, el percentatge de creixement seria similar.
Catalunya no en surt ben parada en aquest examen estadístic. En el rànquing de delictes per cada 10.000 habitants, entre les deu primeres províncies, quatre són catalanes. Lleida ocupa la tercera posició amb 6,2 delictes, seguida de Barcelona en la cinquena posició amb 5,5, Tarragona en la novena amb 5,3 i Girona amb la mateixa xifra. La mitjana espanyola se situa en 4,5.
Per comunitats autònomes, les Balears ocupen el primer lloc amb 8,8 delictes per cada 10.000 habitants, seguides de Navarra amb 6,9 i Catalunya amb 6,3. No sembla que la mida d’una gran capital influeixi decisivament, com demostra el cas de Madrid, que té una prevalença de 4,5, igual a la mitjana espanyola.
Dos fets addicionals són rellevants. D’una banda, el pes important (al voltant del 40%) dels agressors d’origen estranger, quan la seva proporció en la demografia espanyola és molt menor, aproximadament la meitat. Tanmateix, aquesta relació no es dona en el cas de les menors d’edat. En aquest grup, les víctimes menors de 17 anys representen pràcticament el 40% del total de casos, una xifra molt més gran que el seu pes en la població. En aquests delictes, la presència d’immigrants no és proporcionalment significativa.
La conclusió és evident: el creixement d’aquests delictes no pot ser indefinit ni mantenir la magnitud observada fins ara, però les xifres actuals són tan alarmants que revelen un problema profundament estès. Desenes de milers de dones són agredides cada any, i les polítiques desplegades, malgrat la seva ambició, han resultat completament ineficaces.
La societat, els mitjans de comunicació, les entitats socials i especialment el Congrés i el Senat han d’obrir una profunda reflexió sobre el que està passant i les causes d’aquest fenomen. Això té molt a veure amb com s’ha generalitzat una determinada cultura de les relacions sexuals, especialment entre els més joves, i com aquesta cultura s’ha integrat en l’oci nocturn.
Una llei no pot tenir èxit si requereix un policia al costat de cada presumpte delinqüent. Les lleis només funcionen quan estan ancorades moralment en la consciència de cada individu, i això és el que ha desaparegut a Espanya, especialment entre els joves. Aquest és el problema que el govern i la cultura dominant no volen veure, malgrat l’escàndol de les xifres, simplement per ceguesa ideològica.
Loading ...
