Hi ha 4 grans qüestions problemàtiques que s’afegeixen a les dificultats econòmiques existents. La seva particularitat és que són problemes que neixen en l’àmbit de les institucions i en aquest sentit posen en relleu importants defectes en la governança.
- No disposem de dades fidedignes sobre l’atur. Aquest fet emmascara la realitat i desdibuixa les previsions. D’una banda, les altes a la Seguretat Social no expressen realment que aquelles persones estiguin treballant. Aquest fet és degut a la nova figura del fix discontinu. Són persones que, excepte en períodes temporals molt concrets, l’exemple paradigmàtic és el turisme, figuren com a ocupats, estan donats d’alta a la Seguretat Social, però en realitat no treballen i cobren de l’atur; en termes reals la major part de l’any estan aturats. La segona dada que no funciona és la de les persones ocupades perquè senzillament el que s’està produint és una reducció del número d’hores de treball. L’empresa manté el treballador, però redueix la seva càrrega de feina i el seu salari. Per tant, per tenir una idea exacta de l’evolució de l’ocupació cal anar a cercar les hores efectivament treballades. Com el govern prefereix donar la versió més optimista que falseja la realitat, s’ha estat transmetent a la població, als empresaris i als mateixos treballadors una imatge molt millor de la que en realitat és. I si la perspectiva està distorsionada és evident que l’economia funciona pitjor.
- La pèrdua accentuada de productivitat. Com en el cas de l’atur, aquest és un mal endèmic d’Espanya que ara en els últims anys s’ha accentuat. L’últim estudi centrat en la petita i mitjana empresa dut a terme per l’organització empresarial Cepyme, que agrupa aquest perfil d’empreses espanyoles, assenyala que en els últims 4anys la productivitat ha caigut un 7,5% i el diferencial amb la UE ha crescut de manera alarmant. És necessari subratllar que aquest període correspon bàsicament al del govern de Sánchez. I és que una part important de la minva de la productivitat, segons els empresaris, és deguda a l’augment dels costos generats pel creixement de la pressió fiscal i les cotitzacions fiscals i les càrregues burocràtiques que s’han anat augmentant i endurint. Aquesta baixa productivitat assenyala clarament problemes en el creixement futur de la renda per càpita.
- L’opacitat i mal funcionament dels fons europeus. Ara ja és una evidència que el temor inicial s’ha confirmat i la gestió de l’administració d’aquests recursos monetaris tan importants és deficient i dificulta que puguin complir amb la seva missió de transformar l’economia. Per una banda, l’opacitat és doble degut, en un àmbit, per la insuficiència del control. De fet el programa que ha de permetre el bolcat de totes les dades, també les autonòmiques i municipals, encara no funciona i és el que ha donat peu a un important toc d’atenció per part de la Comissió Europea. Però, hi ha una altra raó que està en l’origen. Es tracta de la voluntat política de no informar ni gestionar els fons amb transparència. La manca d’una comissió al Congrés que servís de control hauria estat un estímul per un millor funcionament, com també hauria garantit una mesura superior si la gestió dels fons hagués anat a càrrec, com han fet altres països com és el cas d’Itàlia, d’una instància independent dels departaments ministerials. A més, en el futur es poden produir sorpreses en el sentit que determinats pagaments anticipats per algunes comunitats autònomes no puguin ser compensats pels fons, senzillament perquè la tramitació ha estat deficient. Hi ha dades fefaents que mostren, per exemple, un important desgavell en la gestió que està fent la Generalitat.
- L’embolic que ha construït Sánchez amb l’ajuda de la seva ministra d’Hisenda entorn als pressupostos portarà cua, serà una llosa per a la recuperació i pot afectar de manera importantles expectatives del 2024, quan les coses haurien d’anar bé. Els pressupostos han previst un increment del PIB del 2,1%. Totes les projeccions que han sortit a posterior d’àmbits públics, com el Banc d’Espanya o l’FMI, o privats, com Fedeao Golmansachs, donen xifres molt menors que oscil·len entre l’1,2% del Banc d’Espanya i el 0,4% de l’important banc d’inversions. Naturalment amb aquestes diferències tan extraordinàries els ingressos es veuran minvats i no aconseguiran cobrir les despeses ni de lluny, amb el que el dèficit creixerà. Concretament, en la seva compareixença al Congrés, la màxima responsable de l’AIReF va afirmar que el 50% de l’alça d’ingressos d’aquest any i el 75% del 2023 surten de la inflació, és a dir, són ingressos que no tindran cap continuïtat en el futur en la mesura en què la inflació recuperi la normalitat. I, per tant, és un risc gran apuntalar despesa recurrent sobre aquests ingressos. De fet, en altres paraules, la compareixença del president del Banc d’Espanya, Pablo Hernández de Cos, ja va assenyalar com un defecte important dels pressupostos que s’utilitzessin ingressos extraordinaris per generar despesa recurrent que es multiplicarà en els anys per venir. Segons l’AIReF a partir del 2023 el forat dels comptes públics serà d’uns 40.000 milions d’ingressos i se situarà entre el 3% i el 4%. El que hauria d’alarmar d’aquest fet és que el forat s’haurà produït en un període d’ingressos extraordinaris provocats sobretot per la inflació. També en la previsió pressupostària hi ha una sobrevaloració clara de la inversió i les exportacions. És, per tant, un pressupost profundament desequilibrat que, com a tal, en lloc d’ajudar crearà més problemes a l’economia real.
Loading ...
